És especial veure un espectacle en el qual el pare-gran director-Hermann Bonnin, dirigeix a la filla-Nausicaa Bonnin en el paper protagonista, en un text adaptat per la mare, la Sabine Dufrenoy, en el teatre que dirigeix Hermann Bonnin…. I funciona. Nausicaa Bonnin, ja amb força experiència com a actriu, aquí se’ns mostra com una gran actriu, amb moments d’emoció i sempre amb gran seguretat. El final de l’obra és un recital de bona i poderosa interpretació.

Estic parlant de l’adaptació de La dama de les camèlies, obra d’Alexandre Dumas publicada el 1848, A Verdi li va interessar i va convertir a la protagonista en “La Traviata”. (1853) Armand… Marguerite… el pare… i Greta Garbo en el record…aquí Nausicaa, no morirá en braços del seu estimat, incapaç de salvarla, morirà sola… sempre lliure… És una cortesana que se serveix del seu ofici i de la seva fragilitat per ser econòmicament lliure, i per això renuncia també a l’amor (feminista avant-la lettre? ) A la vegada, l’obra qüestionava els valors morals i socials de la seva época davant d’aquest personatge que s’alça cap a l’amor i la llibertat.

A La Seca, amb el públic a banda i banda de l’escenari no hi ha cap element escenogràfic, l’espai és buit i són els actors, la il·luminació, la música i el moviment els qui l’omplen. I la intensitat tràgica que no ens deixa. Tots els actors i actrius que acompanyen Nausicaa ho fan amb força, fliexibilitat i solidesa. Caldria parlar de tots, però em limitaré a Montse Guallar i Joan Anguera en mig d’un conjunt molt sólid que dona també solidesa a aquest espectacle.