Un dels espectacles que millors
crítiques i comentaris ha rebut a la Mostra, segons hem copsat*. I això
perquè, a banda de la impecable factura escènica (no tant per la
parafernàlia escenogràfica, sinó pel talent dels intèrprets i la
direcció), destaca la potència de la història, que en cap cas tracta als
espectadors, petits o grans, com a menors d’edat.

Cosimo, un noi una mica rebel,
s’enfada un dia amb la seva família perquè no vol menjar cargols.
Decideix pujar-se a un arbre en senyal de protesta, però per algunes
circumstàncies (com el caprici juvenil d’una nena anomenada Viola, de la
qual Cosimo queda corprès) fan que aquesta situació s’allargui, fins a
arribar a ser la seva forma de vida, el seu ‘lloc en el món’ com bé es
diu al principi per part del narrador. Amb ell viurem un seguit
d’aventures i coneixerem personatges singulars, com uns nens
robafruites, un bandoler i un soldat poeta, i és clar, la mateixa Viola,
a la qual Cosimo renuncia conscientment, per tal de preservar el seu
somni, o més aviat, el seu camí vital.

Com irònicament vaig comentar amb el
mateix director, Joan Arqué, podria anomenar-se ‘Joan Salvador Cosimo’ a
aquesta peripècia del protagonista, en busca del seu lloc al món i
d’ell mateix, com aquella gavina que a molts de nosaltres ens va
inspirar en la nostra joventut. I si la història destaca en aquest
espectacle, enfront d’altres als quals els falla precisament això, no és
menys important la qualitat sorprenent dels seus intèrprets, tots ells
actuant (si bé un d’ells de forma protagonista) tan bé com tocant
impecablement un o varis instruments, en una barreja de música,
narració, titelles, acrobàcies i teatre físic (caminar dalt dels
‘arbres’ no és senzill) que no és teatre musical, ja que gairebé no es
canta, i que recorda més a un grup de joglars explicant una llarga faula
amb tots els recursos de l’ofici.

Si alguna -petita- pega se li pot
trobar a aquest esplèndid muntatge, és que les edats a les quals
s’adreça no són els petits precisament, públic majoritari dels
familiars, podent començar a ser gaudit a partir dels 8-9 anys, fins a
adults ben bé, cosa que vaig suggerir al teatre que més avall us
refereixo, per a la seva programació d’adults. I també, per filar prim,
que l’excusa del menjar i la cuina que dóna el punt de partida a la
història, podria perfectament ser qualsevol altra o no ser-hi, ja que
l’important d’aquesta obra és la història en sí i lo ben explicada que
està.

*De fet, al meu davant, un important
teatre de Barcelona especialitzat en l’espectacle familiar, ja estava
parlant amb ells al finalitzar la sessió per programar-los la temporada
vinent.