‘Per un si per un no’ és una filigrana
literària d’aquelles que permeten diverses interpretacions. Ens podríem fer un
fart de riure si s’emfatitzés en clau de comèdia o ens podria deixar fets pols
si es convertís el recel, en odi. Ramon Simó, director de l’espectacle, en
cartell a la Sala Muntaner, diu que ha anat fins al moll de l’os dels
personatges i ens mostra com dos amics de tota la vida, arriben a un punt en
què les seves diferències socials es tornen irreconciliables. Però de bon
rotllo. Jo no diria que, en acabar l’obra, no es tornen a veure mai més.

Aquest és un dels valors del text que
l’escriptora francesa d’origen rus Nathalie Sarraute va escriure –ep: a l’edat
de 82 anys!-: el dramaturg pot optar per diferents plantejaments i l’espectador
surt tocat en tots els casos i amb ganes de parlar-ne. 

La proposta de Simó  m’ha arribat així:  un home solitari, sense feina, amb tocs de
poeta (li direm A), sent un cert recel envers el món modèlic dels benestants. Un
altre amb família, classe mitjana  i sense
problemes (li direm B), al que li barrina pel cap que el seu gran amic fa temps
que no el truca, opta per anar-lo a veure. 
L’A no ha trucat a B perquè està dolgut pel to de la frase ‘Ta bé això’ –
a la que me’n guardaré de posar comes ni cap mena de signe-, amb la que li va
respondre, en confiar-li una cosa que per a ell era molt important. Fins aquí,
vaig empatitzar amb B perquè l’A era un llepafils. Però vet aquí que quan l’A
decideix arreglar-ho, B ens fa una excelsa exhibició de pell fina, tan sols
perquè A li diu que admiri el paisatge. Entre una frase i altra, han sortit
retrets de moments viscuts. Es van despullant i ens van mostrant com són de
diferents i com cadascú defensa el seu terreny com el bo. Dos mons
irreconciliables?

Potser si que avui això ja se sap, ja detectem
a la primera amb qui ens entendrem i amb qui no. Potser si que s’actualitzaria
si se’ls afegís un toc de militància política. Però Simó ha optat per respectar
el text perquè permet fer teatre pur, sense elements, en un escenari auster.
Només un argument molt ben desengranat –que demostra que, si no se’ns envà
l’olla, com més vells més savis-  i dues
interpretacions, grans, immenses, de dos actors que, curiosament, també es
coneixen de tota la vida i que van començar fent els Pastorets a Manlleu.  Una llicència encertada: aprofitar el públic
per interpretar uns veïns que tenen molt poc text. Distreu una mica del què
diuen, però val la pena l’ambient de complicitat que es crea.

La història em va agradar. Lluis Soler i
Xavier Boada junts funcionarien –Déu no vulgui!- fins i tot si la vida els
portés a fer bajanades televisives. 
Quins actors, renoi! Quins matisos! M’hagués quedat sense mirar el
rellotge encara que hagués durat tres hores i parlessin del temps.