Els dos últims
espectacles de les T de Teatre havien comptat amb l’encertada aliança
del dramaturg i director Alfredo Sanzol. Amb ell el seus muntatges
s’havien enlairat cap a noves fronteres estètiques i temàtiques. Un
altre pas endavant arriba ara de la mà de l’associació de la
companyia amb Pau Miró, creador que assumeix el repte en plena forma
després de l’èxit d’Els jugadors o de la relectura Marsé de
l’espectacle Adiós a la infancia.

La versemblança de
personatges, situacions i espais és una de les principals virtuts de
la nova creació Dones com jo, i no és poca cosa, la dramatúrgia
dels nostres dies resta plena d’artificis o, el que és pitjor, de
situacions i caràcters que aspiren a la naturalitat i es queden pel
camí. Miró ens atrapa amb diàlegs naturals, protagonistes molt
humans i creïbles, dosificant amb precisió la informació de tal
forma que quan l’obra accelera la seva realitat interior ja estem
totalment atrapats pels seus mecanismes, combreguem amb aquestes
quatre dones perdudes, desarrelades, ens solidaritzem amb el seu
desesperat intent d’adaptar-se a una existència fracassada.

Dones com jo és pura
tragicomèdia de rialla glaçada, amb fortor dels paisatges i el
desencís característics de l’univers Pau Miró. També trobarem el
recurs a la dignitat en forma d’humor, la marca de la casa T de
Teatre, personatges sacsejats que es sobreposen a la seva desgràcia
amb acidesa. Les contingudes interpretacions ho arrodoneixen. Tot és al seu lloc, tot rutlla en aquesta fructífera simbiosi.