Versió tant despullada com brillant. Genial per la seva honestedat. La seva simplicitat en plantejament i escenografia és el gran trumfo d’aquesta particular adaptació del clàssic de Txèkhov. Oriol Tarrasón amb Les Antonietes han trobat una manera molt directa de traslladar els grans drames rurals de principis del segle XX a l’espontaneïtat del XXI. 

L’espectacle abandona els artificis i entrega tot el pes a la nterpretació. Dóna la sensació de ser una mena d’assaig comentat. Perquè ells mateixos es poden substituir l’un a l’altre i perquè, quan no hi actuen, segueixen amb atenció (sempre que la trama ho permeti) l’acció dels seus companys. Al repartiment, hi ha una picada d’ullet amb l’adaptació anterior (Stockman, 2013) en què Bernat Quintana era aquell metge compromés i incorrupte que advertia de les aigües contaminades del balenari. Ara, aquest actor és el metge que replanta boscos pensant en el bé de la humanitat  que li superarà. Annabel Castan és una entregrada i transparent Sonia. Tant enamorada com perdedora. Pep Ambròs és un caòtic Vània, que no pateix gens per explicar-se al públic, amb naturalitat, perquè li aguanti un ram de flors o perquè els hi falta un Teleguin… I és que l’actor Arnau Puig dobla els dos personatges amb molta sornegueria (“aquesta casa és un laberint mai trobo en Teleguin”, diu el professor Serebriàkov). Pel que fa a Elena, la dona que trenca el cor de Vània i també del doctor Àstrov és una femm fatale que no pot soportar el seu avorriment però que no vol ferir. Per això decideix que cal marxar. No actua com Hedda Gabler (Ibsen, 1891) perquè no abusa del seu talent persuassiu.

Cap  personatge és malvat. Tots són perdedors, això sí. La seva consciència fa que se sentin desenganyats, traïts pel destí que no els permet trobar consol més que en el treball. Però aquesta sensació de buidor dels personatges no l’accepten els actors: aquests es refugien en la complicitat amb el públic, tot convidant a actuar, a treballar, a propagar l’entusiasme encomanadís. Molt recomanable perquè com en la versió gens convencional de La nit just abans dels boscos, estrenat a Terrassa fa uns mesos (que ha defensat Òscar Muñoz també al Romea), la buidor es combat amb una camaraderia honesta, constructiva, optimista.