Monserrat Carulla s’acomiada del Romea amb una peça feta a mida. El seu personatge té les millors rèpliques i la situació insòlitament més divertida. Roger Peña, el seu fill, afirma que va escriure l’obra pensant en ella. I, efectivament, Carulla respira molt bé en aquesta sornegueria un punt cínica, que està de tornada de tot. L’obra planteja un simple “rotllet” que aspira a ser una relació estable entre dos joves. Però, per bé o per mal, aquesta entranyable i descarada iaia sempre està pel mig. La comèdia està servida. Sigui pel galimaties de la parella o pels equívocs i jugades de gat vell de la iaia. 

Peña va sorprendre l’any passat amb el seu debut d’autor i director d’escena amb Poder absoluto. Evidentment, aquí la situació convida a una comèdia d’embolics, de mitges veritats. Ha volgut posar-hi un pessic d’alzheimer (que, en realitat, dóna validesa al caràcter desinhibit de la iaia) i també un secret soterrat del noi, veritable pedra angular de la peça. Àlex Peña (fill de l’autor i, per tant, nét en vida i en ficció de Carulla) té un difícil paper bipolar, que salta de la festa i la broma, a la preocupació i el plor, el sentiment de culpa li pesa massa. També Vicky Luengo, tot i que la situació l’ajuda més a destapar l’actitud que necessita cada moment. Potser el text insisteix massa en el drama, quan no és imprescindible. O bé, el muntatge hauria de tenir un gir molt més dramàtic si es considerava vital el secret del noi com a motor que desencadena tot plegat. 

Això sí, una obra molt adequada per al comiat de Montserrat Carulla. Ara, inqüestionablement, l’àvia entranyable del teatre català. I, si no, només calveure la seva salutació, gens inequívoca: puny al cor i  quatre barres al cel. El seu teatre, com la seva humanitat, ens guien.