Lluís Danés aconsegueix un còctel explosiu i expressiu a Wasteland. La trama, els habitants ignorats que malviuen de les deixalles (sigui en un abocador com apareix a lapeça o en els contenidors, com es detecta lamentablement cada cop més al carrer), impacta. El text, les cites implacables d’Eduardo Galeano que les llegeix ell mateix amb una contundència i alhora amb una dosi de mètrica aclaparadora, ressonen i vénen ganes de llegir més d’aquest intel·lectual insubornable. La música (les partitures de Lluís Llach, petites, íntimes, rodones, que topen amb un codi  apocalítptic, en el que les coses cauen, no es repensen) amoroseix.

 Gràcies a una dramatúrgia intensa, el ritme no decau: s’encadenen situacions a vegades còmiques, a vegades dramàtiques o tràgiques, quasi grotesques, en aquest teatrí que evoca a El gran teatre del món de Calderón de la Barca.La intepretació de Manolo Alcántara és exquisida. Compta amb una inestimable col·laboració a l’ombra dels manipuladors d’objectes i personatges dantescos.

Hi ha duresa, bellesa, escalfor, fredor. Wasteland és un termòmetre emocional que commou. Es mereix més atenció a la cartellera de Barcelona, més quan Danés ha aconseguit compromir el seu món expansiu (Tranuites circus, Llits) en un escenari i un equip sostenible en quant a producció. Evidentment, que la música sigui en directe (amb adaptacions de Xavi Lloses que freguen l’èxtasi) és un element clar que Danés no rebaixa en res la seva exigència artística.