Amb la poesia de la misèria de l’escriptor Eduardo Galiano com a rerafons literari, Lluís Danès ens presenta el seu decebedor nou espectacle; un muntatge tan carregat de bones intencions i moments fugaços de puntual bellesa (moments que de vegades semblen descarts dels seus muntatges anteriors, i en els que es diria que es pot reconèixer una certa influència dels espectacles de James Thierrée Chaplin) com una mica parc d’idees visuals i una mica reiteratiu i feixuc, pel que fa a les accions que tenen lloc a l’escenari. Que, per cert, i com passava també a l’espectacle de Sol Picó (tot un símptoma dels temps que vivim) és un escenari abocador ple de deixalles i més deixalles. Incloses aquelles titelles i aquelles no-persones (per dir-ho a l’estil Galiano) que ja no li resulten o no li han resultat mai útils al sistema. Danès, recorre també un cop més a la musica de Lluís Llach. Però també en aquest sentit, la proposta resulta qüestionable: posar una al costat de l’altra un grapat de versions instrumentals de molt conegudes cançons de Llach, sense que es vegi clar perquè ara sona La gallineta i ara sona T’estimo -posem pel cas- no significa exactament crear una banda sonora que transmeti com respira un espectacle.