Unes ovelles molt peludes

Somiar
encara és de franc i qui més qui menys ho ha fet per imaginar-se
una vida lluny dels neguits diaris. Tots ens hem volgut veure
envoltats per bitllets de tots els colors aconseguits en alguna rifa.
O ens hem vist agraciats en el testament d’un oncle que ni tan sols
sabíem que existia. En ambdós casos ens imaginem canviant
radicalment la nostra vida: anem a viure a una casa més gran i
espaiosa, abandonem la feina, ens comprem aquell cotxe que sempre ens
ha fet gràcia,… Però què passaria si l’esmentada herència no
fos tan meravellosa com ens havíem imaginat? Què passaria si el
canvi de vida no fos en la direcció desitjada? Estaríem disposats a
fer els sacrificis necessaris per poder-ne treure profit?

A
Ovelles, se’ns plantegen aquestes preguntes i moltes d’altres.
D’una manera fresca i àgil es van desentrellant els maldecap que
tenen tres germans arran d’una herència inesperada. A mesura que
es va desvelant en què consisteix aquesta herència, també ho fan
els problemes personals de cadascun dels tres germans.

La
Carme Marfa i en Yago Alonso, que també dirigeixen l’obra, ens
presenten un text d’una qualitat innegable que es rubrica amb un
treball magnífic per part dels actors. L’espai escènic és
senzill però funcional. A l’obra no li calen els lluïments
escenogràfics i això permet que s’adapti tant a espais com el de
la sala Flyhard com a escenaris a la italiana com el de Ca l’Estruch.

El
resultat de tot plegat és una obra sense fissures i amb un estil tan
natural que moltes vegades et sents com si estiguessis espiant el
menjador d’uns desconeguts a través d’una espieta. És una obra
que, sense cap mena de dubte, recomanaria a tothom qui tingui ganes
de passar una estona divertida.

Cristina
Xifra