La
majoria de les obres de teatres es mouen per uns perfils molt
quotidians (el carrer, la feina, la casa) per parlar d’una realitat
molt compartida. Com les cançons d’amor. Però, Yago Alonso i
Carmen Marfià han trobat una sintonia que asseu als personatges al
menjador, un espai molt habitual, en la història del teatre (només
cal recordar les obres catalogades com a teatro de tresillo), i
trobar-li la marca a la paret del moble que ha desaparegut. Deixen
uns rastres d’una humanitat molt fèrtil, que oxigena, i que
t’agradaria seure-hi i viure la seva herència com si fos teva, amb
els problemes que calgui assumir. Ja en les sessions prévies amb públic, la peça arribava ben calibrada de temperatura i ritme. És un coet de Sant Joan preciós. 

En
aquesta peça de saló, s’asseuen tant endins d’uns sofà que
es dediquen a treure les molles de pa de sota del coixí. Així és
Ovelles. Tendra i tova com una ovelleta acabada de passar per
la rentadora. Càustica com, l’acudit del gat mort tràgicament
dins de l’assecadora. Enfiladissa com la cançó pregravada del
piano infantil que, de sobte, els sona trista. Els tres germans es
retroben després de la mort dels pares, després d’haver-se callat
molts secrets que els han ferit. I comprovant, un cop rere un altre,
que hi ha germans que es porten millor que els altres. I altres que
es porten pitjor amb els altres. Sense saber què ha estat primer si
l’abraçada dels Teletubbies o la denúncia per homosexualitat del
bitxo lila.

Aquest
Ovelles remet, novament, a la intimitat de la família, com aquella
La noia de la làmpada, o La pols (també amb tres germans, davant de la mort del pare). És una proposta molt íntima que li va molt
bé a la sala i que també pot ser molt atractiva per a gires en
teatres municipals o per fer temporades en sales comercials. Hi ha un
cinisme excels al costat d’una sensibilitat notable. Són dos
elements que, aparentment es repel·len l’un de l’altre (com
l’aigua i l’oli) però que en aquesta misteriosa formulació
carreguen l’escena d’una divertida i profunda pòlvora. O ningú
ha tingut mai ganes d’abandonar-ho tot i anar-se a fer formatges en
una masia dalt del Pirineu? Molt recomanable. Amb germans. I amb
parella. Sense germans i sense parella. Vull un ramat de germans tant imperfectes com aquests personatges.