Sumant impulsos

Dimecres, matí. Al Graner. Tot ben
fosc. La màquina de fum escalfant-se (que anirà marcant millor els
rastres de la llum). De sobte el primer cop de so, el primer raig de
llum. Marcant el perímetre, Jugant amb el quadrat. Apuntant quins
són els límits, el codi, l’estructura. Dirigint la no narració i
alhora insinuant un gènesi ben primitiu. Aimar Pérez Galí s’ha
anat inspirant en el moviment de Judson Church als anys 70 a Nova
York i els ha anat integrant a la mateixa dècada i frontera (però
de latituds ben allunyades) en el que està sent el naixement del
techno a Detroit. L’aparició de la figura humana (potser
millor caldria anar-la definint d’una ombra retallada per la llum per
l’impacte sonor) va completant la primera part del quadre. Sí, tot
conjugant-se en gerundi, en construcció, en evolució. Potser quiet,
però també alhora en moviment. Per la coherència geomètrica del
ballarí.

La taula de so es transforma en una
partitura: cada pista sonora desperta una fúria freda concreta
(filtre 174). El moviment en una peana de 4 metres quadrats respon
als cops de llum. Aimar, de moment en aquest assaig, amb prou feines
marca el moviment, comprovant que tot es correspon. A la imatge
hipnòtica del so i el llum, Pérez Galí li incorpora una mena
d’autòmata. Aparentment, tot es repetitiu, respon a una plantilla
matemàtica. Però com els límits sempre tendeixen a l’infinit i el
mateix infinit és inabastable, l’exercici es col·lapsa i es
transforma. I aquell moviment anirà guanyant en velocitat,
desplaçament, arrodonint el traç, perfeccionant la seva habilitat i
convertint-se en un consumat ballarí de disco. A mesura que
els braços es van aixecant, la capacitat de la dansa es fa més
complexa. I amb la dansa esclatant, el so i la llum fan un pas
enrere. No hi ha narració però sí una evolució que si inicialment
apunta cap a un moment catàrtic, de connexió amb el medi (per molt
artificiós que siguin els elements electrònics que ho generen)
acaba esdevenint descriptiu. Aquell autòmata, ara, balla. Aquella
potència absoluta de llum i so (que hi segueix sent però no té la
consideració d’abans) es veu superada per la humanitat, que
col·lapsa el sistema abocant contínuament, acumulant obsessivament
els comportaments. Fins a creure’s en el déu de la Terra. Fins que
la natura recuperi el seu estatus i devasta la civilització.

Dimecres, cap al migdia. Ja al carrer,
un col·lectiu de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH)
fa gatzara denunciant “UCI, el banc dolent del Santander” que “et
deixa sense casa, et deixa en coma”. Com si res tingués a veure i,
de sobte, tot casés. Aquella omnipotència humana davant la resta de
la Natura encara té un altre sostre que és el poder financer, la
perversió final, l’ambició infinita que, segueix enriquint-se,
rebentant els codis, les conductes de la més evident ètica social.
La comparació dota de narració, denúncia i sentit, les estones de
foscor d’una insistent demanda en quadrar el cercle.

Fins a l’estrena de Temporada Alta!

7 de novembre de 2014