Habitualment, l’art busca una certa tendresa per generar una empatia, una identificació, amb el que fer còmplice l’espectador. Altres vegades, la investigació passa per sobre d’aquesta voluntat. El treball d’Aimar Pérez Galí respon a aquest segon grup, que vol ser exigent i rigorós i no cedir amb res que sigui gratuït. Efectivament, la connexió entre Trisha Brown i la dansa postmoderna a Nova York i l’aparició del techno a Detroit pels volts dels anys 70 és una troballa interessant. Tot un repte trobar-li les connexions. La dificultat per a l’espectador és tenir coneixement dels dos instants en puntes distants d’Amèrica i la voluntat del treball. Els moviments reiteratius (aparentment idèntics) van desgranant, ampliant-se fins a convertir aquella dansa minimalista postmoderna en un moviment discotequer. El techno la revoluciona.

La peça situa en una mateixa jerarquia la llum, el so i el moviment. La dansa ve representada, necessàriament, per un ballarí (el propi coreògraf). El cert és que hi ha una inquietud, una estranyesa en els primers loops en què només es desenvolupa la llum i, després, la llum i el so. Però amb l’aparició de la persona, tot i que es mira d’anul·lar rostre (i per tant, emoció), el cos acaba dominant els seus dos companys de viatge.  La coreografia busca un aire hipnòtic, des del qual, el públic faci els viatges astrals que desitgi. Certament, observar formes i moviments geomètrics poden acabar tenint un valor contemplatiu però aquesta fredor, genera un distanciament difícil de superar. Potser aportant informació o imatges que demostri la vessant humana, històrica, personal, magnètica, d’aquell temps i d’aquestes inquietuds d’avui. 

Es tracta d’un exercici valent, exigent i honest. Cal buscar la manera perquè, a més, tingui uns mínim d’elements comunicatius que permetin aixecar el vol subjectiu. Del raonament fred a la imaginació vaporosa.