Una habitació buida

informació obra



Autor:
Marc Artigau
Composició musical:
Clara Peya
Direcció:
Joan Maria Segura Bernadas
Sinopsi:

 “Imagina una habitació buida. Imagina que allà dins hi pots trobar o retrobar qui vulguis. Imagina que no hi ha límits. Potser molts han cregut que és un somni, però la distància entre el que és impossible i el que és real, cada cop és més difosa. Imagina un conte. Les habitacions sempre estan buides, som nosaltres els únics que les podem omplir. Imagina, It isn’t hard to do.”

Crítica: Una habitació buida

09/11/2019

Fragància intensa de Clara Peya

per Jordi Bordes

Llançat és la nova companyia que compta amb tres trumfos de primera divisió. La dramatúrgia és de Marc Artigau. L'autor repeteix amb el seu món distòpic com el d'Alba, però ara sortint dels androides i convertint la fantasia en un holograma al que se'l pot degradar com es vulgui. De fet, com aquella La màquina de parlar de Victòria Szpunberg. La direcció és de joan Maria Segura. Ell també va debutar (amb Egos Teatre) sortint del taller de final de curs de l'institut del teatre i el seu Ruddigore (aquell era un musical càustic d'un humor basat en assassinats diaris). Egos seguirien creixent amb l'adaptació de La casa sota la sorra. La tercera base d'aquest tamboret és la música de Clara Peya (ressona Mares i filles). Es palpa des del primer tema. Té aquella intimitat que les situacions emocionals exigeixen.

La jove companyia defensa molt bé la trama perquè, en part, ha estat pensada en ser una obra coral que reparteixi el pes de l'obra i que protegeixi els costats més fràgils interpretatius. En un espai com El Maldà cal tenir molta seguretat per defensar uns personatges ambigus (molts d'ells no tenen més justificació psicològica que la que cap en un holograma), que viuen un melodrama de mares que han d'abandonar els fills perquè aquests tinguin una vida millor. Els actors, en conjunt, saben explicar la història amb seguretat,i alhora amb el matís de cada instant de la trama. Una obra, amb continus girs, segurament perquè siguin uns personatges ben maleables per al conjunt del repartiment. El seu entusiasme llueix en el moment de les salutacions. Abans, han estat ficats en els seus papers. Cap surt d'escenari, encara que no apareguin en l'escena. Estan concentrats i donen l'energia al focus de l'acció. Hi ha una trama que s'explica, sí, i molts universos que s'intueixen. Una bona troballa, que des de la direcció es va plantejant en compta-gotes.

Artigau, és clar, en aquesta trama distòpica tira de cites èpiques, (Caïm i Abel) "No existir no és tant terrible", "No tindrem temps per a res" en aquesta vida humana. L'espai fantàstic, efectivament, permet retrobades impossibles en el món dels vius però també moments ben sòrdis com aquells que insinuava L'inframón. Si en una vida s'ha de triar entre saber la Veritat de Tot o ser feliç, quina opció es triaria cadascú? Unes reflexions que demanen repòs, la tonada subtil de Clara Peya que li fa un coixí imprescindible. L'oba navega entre la paraula dita i la cantada. En tot moment, la història avança (per bé que, evidentment,amb la música, es completen els colors d'aquell instant). Els actors aguanten bé l'estirada. Perquè és molt més complicat actuar des de l'estatisme que proposa Segura que no pas en una peça d'acció i embolic (com es podria haver convertit aquest thriller distòpic melodramàtic). Bon treball. Esperem que en tornem a parlar d'aquesta nova companyia.

Trivial