El naixement de Llançat, una nova companyia que surt de l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia, on ja va presentar aquest espectacle com a treball de fi de grau dins la Mostra de Creadors Emergents el 2018, recorda en part el naixement, a l’últim quart del segle passat, d’aquella altra companyia anomenada El Musical Més Petit, al Versus Teatre, i després el salt al TNC, de la mà de Josep Maria Flotats. Amb una diferència, El Musical Més Petit eren autònoms i novells des de la direcció a la interpretació. Els impulsors de la companyia Llançat en canvi —els temps han canviat!—, tenen un suport experimentat a la capçalera: Marc Artigau, com a autor del text i les lletres; Clara Peya com a compositora; Miquel Tejada, com a director musical; i Joan Maria Segura Bernadas com a director escènic.

El musical «Una habitació buida» entra en el gènere distòpic. No hi ha temps ni espai. O més ben dit, hi ha el temps que vols que hi hagi i l’espai que més et convé. I aquesta mirada futurista i de gènere fantàstic no sempre bufa a favor del benestar dels personatges de la història i sovint els descobreix fets amagats que a la vida real desconeixien.

A «Una habitació buida», els personatges lluiten contra la roda imparable de la mort, contra la incertesa del present i del futur, contra l’autoestima i contra la fatalitat del destí de cadascú des que comença el trajecte de viure. Hi ha en el guió del muntatge una clara influència de les sèries o propostes cinematogràfiques de l’última dècada. I es presenten en clau de conte —així mateix ho defineixen—, fins i tot amb una narradora (l’actriu Carla Pueyo) que fa de mestra de cerimònies de cadascuna de les històries que es desenvolupen, bàsicament a través de les peces musicals, però que no renuncien tampoc a algunes escenes de text.

Escenogràficament minimalista, la companyia treu molt de profit dels tres mòduls que marquen tres espais diferents, amb il·luminació inclosa. La banda sonora de Clara Peya, interpretada al piano per Miquel González, és un acompanyament que endolceix la trama. I la interpetació, molt coral i qualitativament alta, juga amb fugaces intervencions de dansa o moviment que alleugereixen els moments més foscos.

En el fons, «Una habitació buida» explica una història que és la història de sempre. La descoberta de l’origen. El coneixement del pare. El misteri de la mare. El futur de la filla… Però tot explicat d’una altra manera, quan el personatge de la Iona (l’actriu Cristina Vallribera) es posa a les mans del personatge de Ciceró (l’actor Eric Oloz), que és el personatge que caricaturitza més un altre temps i un altre món. Fins i tot, en la trama, hi ha lloc per parlar de John Lennon i de Yoko Ono. I també de morir matant, en una escena coreogràfica de gairebé pistolers de saló de cambra. La companyia Llançat arrenca, com deia, des de l’Eòlia al Maldà i s’endevina una “futurista” bona trajectòria a partir d’aquí… i aquesta no és, de cap de les maneres, una opinió “distòpica”. (…)