Un dels grans perills del teatre és artrevir-se a posar mítics fragments del cinema a escena. sobretot si tenen una trama quea trapa per la seva poètica dle banc i negre i amb un to còmic. És un atractiu que, sovint, acaba perjudicant l’accio a l’escena que hi queda a l’ombra. Un exemple d’aquesta situació és el Foot-ball de Cesc Gelabert, que tot i la bona idea i el discurs de convertir els futbolistes en ballarins amb una pilota, al final, la jugada dels Messi de torn era magnètica. A Cinemúsica, s’hi apropen introduint petits fragments de pel·lícula muda. No hi ha bandes sonores, doncs, però sí acompanyament al piano (i a altres instruments, com la flauta travessera o el trombó de vares). La històrica companyia de claquè Camut Band  ja van fer-hi també una aproximació per a un públic molt ampli amb Tren de somnis (TNC, 2007). Amb Jordi Sabatés al piano i la percussió del claqué, es posava so i volum a les imatges del cinema mut. Cinemúsica, certament, fa un pas al costat del seu exitós Pintamúsica. Després de l’art plàstic (prou suggerent per les formes i els colors) ara s’aborda al món de la imtatge. L’encert és que aquesta és molt limitada i aneca  intercal·lada amb il·lustracions, extrem que garanteix que hi hagi un equilibri favorable al muntatge. Les dues intèrprets, amb una caracterització molt tendra (que evoca sorpresa, il·lusió i entusiasme per compartir) connecten amb els fragments fílmics (Charlot, Buster Keaton, Harold Lloyd…) i també amb la canalla.

Els rodets de fotogragrames, la càmera i les claquetes són elements que viatgen per l’escena sense que, pràcticament, hi interviguin. Són elements enigmàtics per als nens poerò que els pares podran explicar (o insinuar-ho) de tornada cap a casa als germans més grans. Sense necessitat d’una narració concreta, la peça permetque hi assisteixin germans o cosins una mica més grans. Els fragments fílmics i el joc (que preferiblement ha de ser molt retingut) amb els elements que van introduint-se a la moqueta on seu el públic els reconnectarà sense vergonya a un record pròxim. És d’aquelles obres en què tothom somriu. I dóna ganes d’abraçar a tor i a dret, demostrant que no sempre és necessari construir un conte d’aventures clàssic, perquè el que batega és aquest espai creat d’intimitat, tant inoncret com són les notes i la llum que projecta un fotograma.