És d’agrair a
tots els que han fet possible Yo maté a
mi hija. Una història real que hagin reviscolat aquests fantasmes del nostre passat injustament foragitats, a
vegades, només subtilment “oblidats”, de la Història oficial i condemnats
a vagar eternament pels espais marginals de les històries de la Història. La
crònica negre de la Segona República es va fer ressò d’un luctuós succés: El 9
de juny de 1933, Aurora Rodríguez va matar de quatre trets la seva filla
Hildegart mentre aquesta dormia. Carmen Domingo que ja havia biografiat la
curta vida de Hildegart (va morir amb 18 anys), ens ofereix ara un relat
escènic sobre els possibles motius del seu assassinat. Un equip artístic de
luxe dona realitat escènica a l’obra de Carmen Domingo, gran coneixedora del
context històric en que es produir el fet encara que poc familiaritzada amb el
llenguatge escènic. Es tracta d’un diàleg sincopat entre l’assassina i un
periodista company de redacció de la víctima. La figura de Hildegart/Neus
Pàmies es fa present a escena com un fantasma que reviu en la memòria del
periodista/Jordi Llordella, de la seva mare/Teresa Vallicrosa o d’ambdós.
Hildegart, la nena prodigi de la Segona República -als tres anys ja llegia i
als vuit anys parlava sis idiomes; es va llicenciar en Dret als 17 i quan va
morir comptava ja amb 3 assajos i 2 novel·les publicades-, coneguda activista del
feminisme i militant del PSOE, va ser concebuda per la seva mare amb la intenció
de portar al món una filla perfecta i lliure. Aurora, incapaç d’acceptar l’èxit
del seu experiment, no va voler deixar volar sola la seva nina de carn i ossos i
la va assassinar. En el relat de Carmen Domingo, Aurora Rodríguez és l’única i
autèntica protagonista del drama; ho és també i sobre tot perquè Pep Molina com
a director ha plantejat tota la posada en escena al voltant de la parricida
que, després de confessar-se autora del crim, va ingressar en presó fins a la
seva mort. Molina parteix d’un plantejament escènic senzill: escassos elements
escènics i un reduït elenc meravellosament il·luminats per un altre mag de
l’escena, Mario Gas. Però la gran basa de Molina és haver confiat a Teresa
Vallicrosa l’encarnació d’Aurora Rodríguez Carballeira: Vallicrosa ens acosta el
personatge fent-lo entenedor i, fins i tot, amable sense abandonar en cap
moment una certa fredor psicopàtica. És admirable l’autoritat de la seva veu,
amb una dicció elegantment galaica, i la fermesa del seu gest. En mans de
Vallicrosa, Aurora és una dona intel·ligent i cultivada, valenta i
voluntariosa, també malalta i, pot ser per això, víctima del fanatisme del temps
que li va tocar viure.