Tocar sobre les cordes dels pianos. Fregar les castanyoles ballant sobre el mateix reixat. Evocar l’univers de Virginia Woolf amb images abstractes, amb paraules que obren horitzons. Potser l’escriptora feminista vetllava per una cambra per a les dones del seu temps. Per a un espai i un temps de gaudi personal, de construcció del seu esperit crític, més enllà de les obligacions socials i familiars.

Avui, l’horitzó és per a tothom, més enllà de classes socials i de gènere. La roba se segueix estenent; la cuina, i els fills segueixen requerint cures però la llibertat i l’autonomia, aparentment, ha crescut gràcies a l’Estat del benestar, si més no a Occident, La realitat, però, és tossuda perquè, un segle més tard de l’escriptura d’Una habitació pròpia, segueix havent una prevalença del marit sobre la muller, d’abusos i de desigualtats, tot i que la bondat de la llei hauria de garantir la fi d’una època jeràrquica. Fa més d’un segle que Nora va donar el cop de porta. I Natàlia Jiménez crida encara aquesta reclamació.

Per la seva banda, Jordina Millà demostra que és possible fer sonar el piano més enllà de les tecles. La intuicio de Carles Santos té continuïtat (Artefactes musicals. Piturrino fa de músic). On hi ha un sonor d’arpa, més brut, bateguen els silencis que encara no s’ha après a escoltar. La proposta d’aquest Woolf és necessàriament íntima, subjectiva, que obliga l’espectador a fer-se el viatge i interpretar les accions de l’escena, amb llums que projecten ambients amb llargues ombres. El vestuari també imposa caràcter, mutila desigs, escurça l’amplada del moviment, amaga cossos. L’ambient abstracte complementa perfectament el monòleg d’El desvetllament d’una papallona nocturna o, sense anar més lluny de Una habitacion propia,extrets de la veu i la biografia de la pròpia Woolf.

Jiménez i Millà (cabell recollit en un característic monyo de Woolf) executen dos solos que s’esclaten, que dialoguen des de la distància, des d’un respecte mutu i una voluntat de compartir el viatge íntim de cada espectador.El piano processaun so més sord, com si sonés sota l’aigua. El ball es desplaça lluny dels llençols en forma de llum de menjador que reclama (i queda desatesa) la dona de la família benestant.