La temptació ha estat molt gran. Titular aquesta crítica amb la popular cançó de Els amics de les Arts per parlar de Woof, el nou espectacle del clown. Poca cosa li cal per presentar-se en societat, corrent i panteixant des de fora del cercle creat a les piscines municipals de Tàrrega fins on l’esperem. Descobrim el seu senzill maquillatge, i de la petita tarima en treu una cua que es lliga darrere el cul. Pere Hosta és un gos i vol jugar amb nosaltres.

De gossos n’hi ha de molta mena. Hosta no pretén fer-los tu, sinó recrear alguns dels comportaments d’aquests en relació amb els humans. I tot i que el clown representi el paper de gos, quan cal surt del paper per alliçonar a aquell que no li ha passat bé la piloteta o que no li ha posat el menjar que reclama. Un gos sempre es fa entendre. Aquest home que treballa fent de gos, també, sols amb el gest i la cara, sense paraules. Però la relació de Pere Hosta amb el públic sempre és propera, no és ni agressiu ni se’n riu de ningú. I si les coses surten bé, sempre serà dòcil amb aquell que el porti bé. Això sí, compte, que si es posa les ulleres de sol i comença a ensumar fort, potser treu un sobret amb una substància prohibida de la motxilla del primer que trobi.

Hosta sap que aquest espectacle necessita la col·laboració i joc del públic i aquest hi entra bé, sense vergonyes. Hosta sap dirigir bé la funció cap on vol que vagi i té la capacitat d’improvisar a partir del seu personatge de gos manaire. L’espectacle té un final ben tancat, una mica efectista, com si volgués autohomenatjar-se. Cinc instrumentistes apareixen de cop i van tocant notes en principi discordants, però que a poc a poc va recordant el My Way de Sinatra. Amb tots els músics alineats, tocant la melodia, el clown udola amb sentiment mentre el públic celebra els seus vint anys de professió.