Schubert va saber construir una mena d’auca romàntica que relacionava la Natura amb l’estat d’ànim del protagonista, un jove amb el cor trencat. En realitat, s’inspirava en el joc de trobar diferències al dibuix que el gel feia als finestrals. I com s’erigia el til·ler, impassible al dolor humà. L’evolució dels micrroganismes en plaques, ja en van fer una notable recerca Xesca Salvà i Marc Villanueva (Paramecis i meteòrits, El pensament salvatge).

Ara, ha estat la mirada transversal de Víctor García de Gomar que ha sabut relacionar aquest recital clàssic en un vers subtil, dens, carregat d’imatges de Susanna Rafart i confiat en el fet que Anna Ponces seria capaç de bastir un nou relat amb les mateixes sintonies al piano i veu afegint-hi la potència de les imatges tractades per Joan Fontcuberta. El dispositiu multiplica les capes artístiques i evidencia que la trama, com els flocs de neu, pot transformar-se segons el filtre en què es miri.

En la dramatúrgia, el desconsol per l’amor perdut vira cap allà pèrdua de la memòria. Com els hi succeeix a les plaques fotogràfiques infectades pels fongs que Fontcuberta sap tractar amb sensibilitat (tant tècnica com emocional). Veure com s’escola la vida, com es perd el rastre del record, bloqueja com quan l’enamorat refusat es queda hores esperant trobar l’enamorada sortint de casa.

Kulnka Teatro parlava de l’Alzheimer amb les màscares d’uns avis que perdien el rostre (André i Dorine). Josep Maria Pou ho abordava com a protagonista d’El pare, en què veu com desapareix el mobiliari de casa, a mesura que confon els rostres dels seus familiars. Ara, en aquesta proposta, l’assistent va retirant elements de la cambra a mesura que confon al pacient, que es comprova que ja no ho utilitzarà. Una realitat cruel Treure-ho de la vista dels visitants és un gest clar de la no regressió de la malaltia.

Fontcuberta utilitza imatges de l’arxiu del príncep Francesco Chigi Albani della Rovere (1881-1953), retratant escenes familiars pels Alps. Però, juganer com és Fontcuberta, hi ha transformat el rostre amb fotos de l’àlbum familiar del baríton Michael Volle. Com la pèrdua de memòria, també les imatges van de postals clares i alegres a un garbuix ampliat de fongs que es mengen la imatge dels avets, o que fan rius de contagi, com si fos una torrentada. La pèrdua de la memòria funciona en un sentit similar.

Darrere la pèrdua hi ha el dolor familiar i dels amics, que cada cop sovintegen més les visites, que abandonen la idea de portar-hi roses perquè ja no s’identifica. Ponces és generosa. I atribueix a un final que pacifica la turbulència. La música de Schubert, amb instants de cantarella quasi infantil i familiar, és del darrer que queda. Se sap que la música guardada en el primer calaix de la infància és el que relaxa millors els pacients en les darreres fases. Un subtil i sensible treball que eleva el recital a una capa de majors recorreguts dramatúrgics i visuals.