La pallassa Cristina Solé (aquesta dona de fer feina, més aviat poc delicada, de poca traça i que l’empipa que li facin anar de pressa) estira tant com pot el pal de la fregona: Sap escórrer fins a l’última gota de riure cada gag. El seu personatge és desvergonyit, enamoradís, distret i que voldria fer bé la feina però no troba la manera d’organitzar-se Tant estrès només pot acabar amb un divertit cataclisme. 

És un humor de patacada, però que exigeix una notable elasticitat i saber atacar amb el cop sorpresa en l’instant inesperat. La veritat és que la canalla de primera filera en pot sortir esquitxada de l’escuma del sabó però tothom li accepta aquella poca traça divertida i accidentadissa. Fa un treball en el que manté l’atenció de l’espectador amb breus apropaments a públic. La seva blancor, la converteix en una pallassa amable, gens amenaçadora, que ningú pot dir-li que no (des d’empényer el carret de neteja a ballar un tango, chim-pun!). És una peça fantàstica per a un tipus de públic amplíssim. Sense que pretengui gaire més que divertir (en tot cas, fer una denúncia velada i caricaturitzada de la situació de precarietat laboral evident) aconsegueix el seu objectiu a bastament. Ningú té pressa; tothom està disposat a gaudir d’una atzagaiada divertida. En el dia de pega, fins les butaques fan la guitza a aquesta sol·lícita (i desafortunada) dona de fer feines, una “Queli” molt perillosa, certament.