El Teatre Tívoli llueix més quan hi ha una escenografia espectacular. Que aprofita cada racó de la pinta per penjar una escenografia i cada racó d’entre caixes per desdoblar els mòduls desplegables. Impressiona l’entramat d’escales i també l’ambient fosc i pudent de sota el pont. Hi ha un cert to kitsch (sobretot en la cambra de Maria o en la botiga de roba) però l’ambient fosc de carrer i escales d’emergència de Nova York fan justícia al cartell. No hi ha gaires sorpreses d’un West side story. En aquesta peça es pot celebrar l’arranjament musical així com les interpretacions vocals (amb un toc d’un lirisme operístic pujat, que servix per trobar la punta còmica a algunes escenes). També hi ha un cos de balli un vestuari inesgotable. El repartiment, sense ser mastodòntic, omple contínuament l’escenari de moviment i és molt agraït per a l’espectador. Es pateix més en el costat interpretatiu. I si no és excessivament preocupant en bona part de les escenes d’acció sí que es pateix en el quadre final. Perquè el que hauria de caure en una desolació, en un assumir l’error conjunt per unes crims carregats d’odi i que no tenen justificació, pateix una certa vergonya aliena compartida.

La producció ha defensat el muntatge original (previ a la pel·lícula que li donaria encara més volada). I té algunes picades d’ullet que es podrien haver exprimit en més intensitat. Per exemple, a part de la lluita entre els portoriquenys i els fills de polonesos (que es disputen la titularitat del carrer) hi ha un reivindicació de la dona al terrat que ressona a sororitat: les portoriquenyes volen gaudir de la llibertat i de la independència que tenen les altres dones del Nova York dels anys 50. Si queda ben clar aquest punt, en aquest tema, cauen en la dependència dels nois en tots els altres quadres. L’espectacle se centra en, pràcticament tres personatges: Maria i Toni (el Romeo i Julieta contemporani) i en Anita, la companya que l’encobrirà, confiant en la victòria de l’Amor més pur. Si a Amor Pur, de tant intens, tener por de seguida de perdre’l com qui veu com s’estimba el clima, aquí no hi ha temps a desgastar el primer pètal de la margarida. tot passa molt ràpid. I en aquest quadre de personatges fet en quatre arquetips respiren molt bé els dos personatges femenins, antagònics, romàntics, (Poline recorda a la grumet de Mar i cel!) que caricaturitzen els seus ideals i es fan tendres i empàtics per la seva simplicitat. La resta, lamentablement, és testosterona primitiva, perquè no hi ha hagut el treball d’endinsar-se en les biografies psicològiques de cada personatge.