Busqueu-lo per youtube. Busqueu el concert amb el qual la llavors anomenada Orquesta Sinfónica de la Juventud Venezolana Simón Bolivar li  donava la benvinguda al  2007 sota la direcció d’un no menys jove director ( en aquell moment estava a punt de complir els vint-i-sis anys ) anomenat Gustavo Dudamel. I quan la batuta de Dudamel  li doni  l’ordre de sortida a aquella orquestra nascuda d’un dels programes de formació i promoció musical més reeixits de tots els temps ( el Sistema Nacional de les Orquestres Juvenils i Infantils de Veneçuela nascut el 1975) us trobareu davant la més electritzant versió del “Mambo” de “West Side Story” que us podeu imaginar.

Dudamel la dirigeix enfront d’un auditori absolutament entusiasta que no deixa de donar palmes enfebrides tota l’estona. I ho fa  tot prescindint  d’una partitura que ja llavors se sabia de memòria. I de la qual tampoc no n’ha fet ús al llarg de les dues memorables interpretacions  en versió concert de “West Side Story” que acaba de dirigir al Liceu, tot tancant la temporada del Gran Teatre amb un triomf d’aquells que passen tot seguit a afegir-se al llistat de nits que han fet història al nostre coliseu líric.

Aquell enregistrament va ser el meu primer contacte amb el talent d’un dels més estel·lars i pluriempleats directors d’orquestra que corren ara mateix pel món , com ho va ser al seu moment el mateix Leonard Bernstein. I donada la carta de presentació, no és estrany que des de llavors sempre hagi associat Dudamel amb la partitura d’un musical que, des que es va estrenar al Winter Garden de Broadway fa ja a la  vora setanta anys , no ha deixat mai de ser considerat un  dels cims absoluts del gènere i de ser objecte de constants nous muntatge i  interpretacions orquestrals.

Un musical en la fitxa creativa del qual van acabar confluint un grapat de les ments més excepcionals del teatre musical de tots els temps. Aquí tenim , ja per començar, a Jerome Robbins , el genial coreògraf que, dividint el seu talent entre la dansa clàssica i els espectacles de Brpoadway, es va guanyar una colla inacabable d’enemics tant a una banda com a l’altre : el seu caràcter impossible i sovint despòtic estava a l’altura de la seva genialitat . Va ser ell qui va imaginar un Romeu i una Julieta que, enlloc de viure a la Verona medieval, visquessin al Manhattan del 1949, l’any en el  qual es va reunir per primer cop amb Bernstein i el també llegendari dramaturg Arthur Laurents  i els hi  va exposar la seva idea. En aquella primera versió del projecte que s’acabaria anomenant “East Side Story”, la història d’amor condemnada a tenir un final tràgic estava protagonitzada per un  noi catòlic amb orígens irlandesos i una noia jueva sobrevivent de l’holocaust.

En qualsevol cas, aquell primer projecte mai desenvolupat, va quedar guardat en un calaix. I quan el calaix es va tornar a obrir sis anys més tard, els trets identitaris de la jove parella van ser objecte d’una radical transformació. En aquell moment  la premsa n’anava plena de noticies que parlaven amb alarma dels enfrontaments entre bandes rivals amb diferents orígens socials i ètnics. I partint d’això, Laurents, Bernstein i Robbins van imaginar que el seu Romeu anomenat Tony, formava part d’una banda de joves (els Jets)  ben orgullosos de la seva blanca “americanitat” , malgrat tenir arrels europee. I la seva Julieta anomenada Maria i recent arribada a Manhattan des de Puerto Rico,  era la germana del cap de la banda dels Sharks, ben orgullosa alhora de les seves arrels llatines.

Totes dues bandes, desitjoses de marcar territori pels carrers del West Side. I cadascuna d’aquestes dues bandes, incapaç de reconèixer en l’altra uns mateixos trets comuns, una mateixa marginalitat, unes mateixes  escasses perspectives de futur. I és que tant l’una com l’altra , s’identifiquin més o menys amb el Sistema, pateixen les conseqüències de no ser tingudes en compte pel Sistema.

Val a dir que Bernstein , com si no  en tingués prou amb la seva agenda plena a vessar de concerts simfònics , es va posar a composar “West Side Story” mentre composava alhora la partitura de “Candide”, l’adaptació musical de la cèlebre novel·la de Voltaire que acabaria transformant-se en un altre cim de la seva trajectòria després de passar per un tan llarg com conflictiu procés creatiu. I si sentiu curiositat pel tema, resulta curiós comprovar com , malgrat les abismals diferencies temàtiques i temporals, Bernstein va  acabar intercanviant alguns temes musicals  d’una obra capa l’altra. El cas és que, amb tanta feinada , a Bernstein no li quedava ja temps per posar-se a escriure les lletres de les cançons de “West Side Story”.

Corria ja llavors pels escenaris teatrals del moment un jove compositor anomenat Stephen Sondheim que no havia estrenat encara res a Broadway, però que se’n moria de ganes. Que havia presentat una audició del seu primerenc musical “Saturday Night” a la qual havia assistit Arthur  Laurents. I de la qual n’havia sortit Laurents  poc entusiasmat pel que  feia a la música, però força convençut de l’enginy que exhibien les seves lletres. I ara que ningú es pensi que quan Sondheim va rebre l’oferta de posar-se a treballar en un equip tan ple de noms consagrats, va començar a donar salts d’alegria. Ben al contrari: ell el que volia era estrenar la seva pròpia obra, i no posar-se al servei del talent aliè, i fer-ho alhora només com a lletrista. Però els savis consells del mestre , amic i mentor Oscar Hammerstein II ( “Show Boat” “Carousel”, “Oklahoma!”, “South Pacific”, “The King and I”, “The Sound of Music”… mare meva, quin currículum espatarrant!) el van convèncer: calia no desaprofitat tan temptadora oportunitat.

I aquí tenim ja al complert l’equip que va fer possible la creació d’un clàssic que, l’any 1957, resultava ser també una obra radicalment innovadora, tant per la seva concepció coreogràfica , com per la seva temàtica plena de rerefons social, com per la seva gloriosa partitura musical en la qual les influències clarament jazzístiques convivien amb els ritmes amb tarannà llatí i amb us temes melòdics destinats a integrar-se immediatament en l’apartat més selecte de la cultura popular.

I ara, tornem al principi. Familiaritzat des de sempre amb una partitura que ja ni es mira perquè la porta escrita al cap, Dudamel ha recorregut aquest cop a l’aclamada i molt premiada versió per a veus operístiques que el mateix Bernstein va dirigir discogràficament amb l’orquestra de la New York Philarmonic l’any 1985. El repartiment estava encapçalat  per Kiri Te Kanawa i Josep Carreras. I el notable making off d’aquell enregistrament , que va arribar a guanyar el BAFTA al millor documental, deixa bona constància de la  tensa relació que van mantenir el nostre tenor, i un Bernstein sovint descontent amb el seu treball, encara que el resultat final faci oblidar per complert les tensions creatives.

Dudamel, per la seva banda, ha comptat amb un repartiment no  menys luxós que aquell ,si tenim en compte ja per començar que Juan Diego Flórez s’ha ficat en la pell de Tony i Nadine Sierra ho ha fet en la pell de Maria. I tots dos han format una parella esplèndidament ben avinguda . Això, encara que , pel que fa al tema actoral, al tenor peruà li ha mancat un xic la presència d’un director d’escena capaç de reprimir un xic la seva també un xic excessiva gestualitat. Res , en qualsevol cas, que no resulti totalment oblidable, si tenim en compta l’excel·lència vocal d’un Flórez que va saber també treure-li bon partit a l’amplificació amb la qual no pot comptar habitualment, i que va convertir en un instrument més al seu servei . Pel que fa a Nadine, ella sembla no necessitar cap direcció escènica , perquè a les seves esplèndides facultats com  a soprano que l’han convertit ja en la més estimada filla adoptiva del Liceu, afegeix un carisma i unes dots com a actriu del tot irresistibles.

D’altra banda, Isabel Leonard va estar del tot a l’altura que exigeix el personatge d’Anita, la gran roba escenes de l’obra : I també ella, va exhibir una presència escènica que justifica per complert l’admiració que acostuma a retre-li el MET de Nova York. La sorpresa que no era ja cap sorpresa perquè més o menys tothom n’estava assabentat de la seva presència, va ser la irrupció a l’escenari d’una altra filla adoptiva del Liceu, aquesta una mica més  veterana, la sempre gran Sondra Radvanovsky . A ella li va correspondre la tasca de cantar el tema que d’alguna manera ve a resumir el concepte bàsic de l’obra, esplèndidament traduït a  paraules per un Sondheim que no sempre es va mostrar  orgullós de les lletres de “WSS”, però que tenia sobrats motius per a sentir-se’n.

A l’espectacle original, “Somewhere” era cantat des de fora de l’escenari per una veu invisible, al bell mig d’un ballet utòpic i oníric que no apareix a cap de les dues versions cinematogràfiques de l’obra. I és que “Somewhere” reclama que la utopia es faci real, i que tothom (però tothom!) pugui trobar aquest lloc on es pugui  viure “en pau, amb tranquil·litat i a l’aire lliure”. “Algun dia, en algun lloc , hi haurà un moment per a nosaltres. Agafem la mà i et portaré cap allà. Algun dia, en algun lloc”.

De moment, si més no, i encara que aquest “Somewhere” universal  continuí situant-se a gran distància, queda clar que Dudamel va aconseguir conduir la seva troupe cap el somiat “Somewhere” de l’excel·lència interpretativa. I va aconseguir també que l’Orquestra del Liceu, ben acompanyada pel cor del Gran Teatre , arribés fins aquell lloc ple d’entusiasme cap el qual ens conduïa alhora la no tan experimentada Jove Orquestra Simón Bolivar fa uns quants anys: Bernstein s’hagués sentit orgullós de la intensa sonoritat plena alhora d’intens virtuosisme amb els quals  la formació va abordar la seva magistral partitura… encara que el director no consultés mai l’inexistent partitura.