WE. Nosaltres i el temps

«Mal Pelo, de camí» | Por Clàudia Brufau

Entrevista a Maria Muñoz i Pep Ramis amb Arianna Bonacina i Enric Fàbregas “Què deixem al palmell de la nostra mà per donar a les noves generacions? A través dels temps i les generacions ens seguim preguntant per la nostra identitat, pel nostre lloc, pel nostre futur. Nostre?” Aquesta pregunta és el motor del nou espectacle de Mal Pelo, la companyia dirigida per Maria Muñoz i Pep Ramis, que compta amb trenta-cinc anys de trajectòria.  Havent tancat Bach Project, la tetralogia que va culminar amb Highlands i el duet Double Infinite, ara Maria Muñoz i Pep Ramis ens proposen We. Nosaltres i el temps, que s’estrena al Mercat de les Flors, del 24 al 27 d’abril. Aquest projecte escènic compta amb dotze intèrprets sobre escena, ments i cossos de diferents edats, bagatges i visions sobre la vida: Arianna Bonacina, Luca Bologna, Paula Calveras, Enric Fàbregas, Ona Fusté, Milagros García, Jacob Gregersen, Alec Letcher, Martí Ramis, Paula Ramis, Zoltan Vakulya i Sam Ramis.  WE.Nosaltres i els temps de Mal Pelo ©Tristán Pérez-Martin Dues setmanes abans de l’estrena parlem amb la Maria Muñoz i en Pep Ramis per videotrucada després d’un assaig al Teatre de Salt on són de residència tècnica. Com que es tracta d’un espectacle en el qual la transmissió és el pal de paller, també participen en la conversa dos intèrprets de dues generacions diferents; Enric Fàbregas, ballarí i biòleg que ha col·laborat amb Mal Pelo des del 1996 i l’hem vist ballar en espectacles tan icònics com La calle del Imaginero, Testimoni de Llops o Highlands, i Arianna Bonacina, una ballerina italiana de vint-i-quatre recent graduada al SEAD (Salzburg Experimental Academy of Dance), qui entre altres projectes ha participat a Come out de la companyia d’Olivier Dubois.  Clàudia Brufau: Què us ha mogut a crear aquest espectacle amb un grup d’intèrprets de diferents generacions? Maria Muñoz: Tenim molt d’interès de fer una transmissió cap a persones joves, que estan en un procés de de professionalització, que és un moment molt bonic. Amb ells hem volgut compartir les eines que hem desenvolupat durant molts anys. De fet, durant molt de temps hem treballat amb un grup força reduït d’intèrprets amb qui hem construït un llenguatge compartit. Per tant, per a nosaltres era un repte posar-nos davant de tot un grup de gent amb una formació diferent a la nostre i joves, qui, és clar, tenen unes inquietuts, preguntes i necessitats diferents de les nostres. Pep Ramis: Més enllà de que siguin ballarins més joves, també són individus nous al grup. Ens hem preguntat com podem oferir eines per trobar un llenguatge i una manera de mirar l’escena en comú. Ens hem endinsat en la dinàmica, l’ecologia d’aquest grup i com podem guiar perquè ells participin activament en l’initimitat de l’estudi. CB: Arianna, dins del grup nou, alguns de vosaltres ja us coneixíeu del SEAD de Salzburg on us heu graduat recentment. Com heu arribat fins a Mal Pelo? I què estàs aprenent? Arianna Bonacina: Perquè un de nosaltres, en Martí, és fill de la Maria i del Pep. En aquest procés estic aprenent a ballar amb una consciència més profunda, a treballar la tècnica al servei de la interpretació, com interactuar amb els altres ballarins i els altres elements escènics. M’ha fascinat com es van posant a lloc tots els pilars de la peça. Al principi crec que copiava als ballarins, que com l’Enric, porten anys treballant amb Mal Pelo, però he acabat aprenent a moure’m des de dins, perquè he aconseguit interiorizar els principis i he après a ser maleable sense perdre la meva individualitat.   CB:Un dels aspectes que sempre m’ha fascinat sobre Mal Pelo és la presència i el pes dels intèrprets/individus. Sembla una obvietat, però en realitat connectar ment i cos davant de la mirada dels altres no és una tasca senzilla i crec que requereix molta introspecció.  MM: Al llarg de la nostra trajectòria hem refleccionat molt sobre la presència i com es treballa en escena. Es tracta del present, la respiració i estar en l’espai físic i el metafòric. En paral·lel explorem la tècnica que requereix l’espai físic i la imaginació per l’espai poètic. Durant una època, de fet, vam posar el focus amb això amb la coreògrafa i investigadora de moviment Lisa Nelson. Amb ella vam vam investigar molt a fons com ets mirat, com habites el present, a través d’exercicis senzills com observar com a grup un intèrpret i aixecar la mà quan ens commovia. Això com a intèrprets ens ajudava a connectar amb l’espai interior i exterior. We. Nosaltres i el temps de Mal Pelo ©Tristán Pérez-Martín CB: L’espactacle s’inspira en ‘Separation’ de John Berger, amb qui vau col·laborar durant dotze anys. Què tenia d’especial aquest poema per aquest projecte en concret? MM: ‘Separation’ és un poema que ja havíem fer servir alguna vegada com a banda sonora recitat per ell mateix que tenia aquella veu tan magnífica. Però, vam sentir la necessitat d’explorar-lo més. A We el sentirem en anglès recitat pel mateix Berger, però en Pep també diu alguns versos en català o l’idioma que toqui. ‘Separation’ indaga sobre la idea de caminar, del migrar d'un lloc que coneixes a una altre, sobre les situacions de trànsit des d'un lloc molt humà i profund. Al llarg del procés i en l’espectacle també fem servir altres textos, que són dits pels intèrprets en directe, projectats o gravats. De fet, també hem gravat amb la Leo Castro vídeos que formen part de l’espectacle. AB: Al llarg del procés compartiem textos i altres materials –dibuixos o fotografies, per exemple– sobre una taula. Això ens ajudava a cultivar un terreny comú que es traduïa en moviment, unes dinàmiques concretes i molt quotidianes entre diferents generacions.  We. Nosaltres i el temps de Mal Pelo ©Tristán Pérez-Martín CB: Com s’ha teixit el so i la música de We? MM: Hem continuat amb la Fanny Thollot, que fa dotze anys que hi col·laborem. Ella ens va acompanyar en el procés de Bach Project. En la composició sonora ella ha recorregut a peces creades i interpretades per músics com amb en Joel Bardolet, que va ser el director musical de Bach. En aquest cas, la Fanny també ha combinat material electrònic amb acústic. Ella s’ocupa de lligar músiques que ens acompanyin en el viatge i ha establert una relació fantàstica amb molts dels músics de clàssica amb qui vam col·laborar durant els anys de Bach project. CB: Com incorporeu o enteu la música a l’hora de coreografiar? MM: Per a nosaltres la musicalitat no és seguir només el ritme, sinó aprofundir en el fraseig del moviment, tenir en compte els silencis per modelar la suspensió, els canvis d’accents, la velocitat i la fragmentació del cos. Perquè potser vols que una part del teu cos es quedi suspesa i l’altre continuï movent-se, això, per exemple, sempre ho treballem en relació a la música. De fet, concebem la composició dels espectacles com una partitura. CB: En aquesta transmissió en ruta de We. Nosaltres i el temps, l’intercanvi de preguntes o coneixements dels que porten més anys i els que menys o més es produeix en els dos sentits, oi? Els ballarins i ballarines de generacions que es troben entre vosaltres i els més joves han fet de pont? PR: Ens hem centrat en el desplaçament, en com ens atansem els uns als altres, els que portem temps treballant junts amb els recent arribats al grup. L’Enric, de fet, ha estat un dels referents perquè els més joves entenguéssin com atravessar certs materials, com decodificar-los.  Enric Fàbregas: De fet, la idea de comunitat que venia d’altres espectacles com Highlands i Inventions. Al principi no era intencionat, però semblava que es tractava d’un grup que anaven a una. Aquí s’ha magnificat aquesta vivència. En aquest recorregut un dels grans punts forts és el caminar, que és el letimotif de l’espectacle. Crec que pel Pep i la Maria era important fer un pas més enllà en aquest concepte d’estol humà i a través del recorregut o el desplaçament anar entreveient les individualitats i com encaixen entre si. PR: Som animals que vivim en comunitat. El títol We. Nosaltres i el temps és una pregunta. Per què necessitem sentir que pertanyem a un grup? Qui som com a grup i qui és cadascú? Jo crec que l’espectacle ho expressa de manera poètica i de vegades de manera molt textual. Què t’entrego a tu, la següent generació? I què vol rebre la generació jove? El que és excitant és preguntar-s’ho i entendre que és una pregunta que ha transitat durant mil·lenis d’una generació a un altre. Nosaltres no entrem en indagacions filosòfiques, sinó que ho proposem de manera molt quotidiana.