Mal Pelo sap caminar en la buidor de l’espai. Ha après a construir una llar (habitualment, freda, carregada de soledats) enmig del no-res que el públic, encara que no hagi caminat mai per la neu, pot fer-se seva. Voltant entre les arbredes arriba a l’interior de les ànimes. Aquest coneixement, amb un llibret de poemes de John Berger amagat a l’infern de la jaqueta llarga que ressonen com a aforismes, s’escampa en l’espai, en el temps i en els cossos. Ara, a We. Nosaltres i els temps vol fer un exercici de traspàs, com ja va fer María Muñoz amb el Bach a Federica Porello. Com Toni Mira a Tempo.  Mal Pelo ofereix una plataforma de sortida per a joves ballarins a qui escoltar i promocionar dins del llenç en blanc de la darrera creació.

Aquest Nosaltres i el temps és el resultat d’una gota que brolla puntualment de l’aixeta que no tanca bé. A distància física, de lluny, sembla un concepte indivisible, però deixant que la figura s’apropi des del fons de la pantalla cap al primer pla es perceben les individualitats. També des del darrere del temps es van descobrint les singularitats, els gestos, els rostres, els matisos en el vestuari i en els caràcters. We és el resultat del temps i de la convivència, però, tot i que redimeix o acompanya, mai deixa de convertir-se en una suma d’individualitats.

Ara, Mal Pelo ha mirat enrere. En part, com ja va fer en clau de duet a (Double infinite. The bluebird call). De nou, s’ha deixat enamorar pel cant, pel moviment, per la imatge de primers plans projectats als murs, com va sublimar al Museu Marítim de Barcelona i posteriorment al Festival d’Avinyó (Inventions). A We, també ensenya que, darrere de la gran pantalla, hi ha el foc, el refugi, els cossos animals que han après a caminar bípedes. Avui, a més de caçar bèsties amb la boca, també saben recol·lectar olives, blat, relacions, des de L’Animal a l’esquena, a Celrà, i fins allà on els dugui cada creació. El camp és per llaurar cada vegada, L’espai és per omplir de presències i absències en cada funció. Aquesta lletania demana temps i paciència en la repetició. En un cos amb 12 ballarins (i Pep Ramis fent intervencions puntuals, reforçant la imatge d’escolta, d’acompanyament als marges de l’escena) implica una certa reiteració, que allargassa el quadre 90 minuts. Cal acceptar la pesantor i desvetllar-se com qui assumeix la durada d’una jornada tediosa. És el ritme que imposa Mal Pelo i que es trenca amb les individualitats, a vegades en forma de solo, de duets, tercets o quartets. Com un estol d’ocells en contínua migració, van cedint-se el lloc del capdavant per deixar que els altres descansin darrere, sense necessitat de trencar el vent.

La vida és monòtona i aspra, però la convivència, el contacte, les puntuals abraçades donen l’escalf a tanta desesperació. En la brutalitat del desencís hi ha una bellesa que, contínuament clama a ser comunitat, a traspassar-se salts, a moure els caps com bèsties ferides i vulnerables: En el panteix d’una respiració desesperada hi ha el cos fibrat que vibra, que es mostra que connecta amb els punts més únics de cada ésser. És unint els punts exclusius de cada individu que es construeix la vitrina de We. És bonic pensar quins moviments han traspassat Muñoz i Ramis i quin patró nou s’erigeix per sobre de la partitura coneguda. Berger hi posa la paraula sedimentada. Mal Pelo, la destil·la en moviment.