Alícia Gorina estima el teatre i s’ha convertit en una jove
i prometedora directora escènica. L’Àlex Gorina estima el cinema i hi ha
dedicat la seva vida sent avui un dels millors especialistes del país.Tots dos han escollit un gènere que comunica amb el públic, encara que de diferent  manera. Però tenien ganes de fer alguna cosa
junts. Així ha sorgit Watchin Peeping Tom, un diàleg entre els dos gèneres,
entre dues generacions i entre pare i filla i les seves passions: el cinema i el teatre. Un experiment diferent a tot que es va
estrenar al Temporada Alta i que només s’ha tornat a veure el 10 de març en una
única funció a La Seca. Sóc conscient que us faré moltes dentetes perquè de moment no està en cartell. Espero que
entre tots aconseguim que tornin a algun escenari. S’ho mereixen i ens ho
mereixem.

L’espectacle, que et va posant de mica en mica en una situació
de voyeur gairebé irreverent, és un enigma de més d’una hora de durada, un entramat molt ben traçat que et proposa una deliciosa vetllada que no saps on et portarà. Mereixeu viure-l sense que us el desvetlli, per tant diré poca cosa més del que diu el programa
de ma: Conferència teatralitzada sobre la pel•lícula ‘Peeping Tom’ a càrrec del
crític Àlex Gorina.  No està sol a
escena, hi ha l’actriu Patrícia Mendoza que, per cert, fa una actuació molt àgil i
impecable.

Gorina parla de ‘Peeping Tom’ com una de les la pel•lícules que més l’han
impressionat. Pels que no l’heu vist, és la terrorífica història d’un assassí psicòpata
obsessionat en retratar com moren les seves víctimes. És fill d’un científic
que estudia la por dels infants. L’Àlex parla també del seu director, Michael
Powell, i de com relaciona l’obra amb el seu pare, com un bucle que es tanca.
Entremig, i per fer les delícies dels que ja tenim una edat, parla de l’Art i
Assaig, del cinema Alexis, del Festival de Sitges a l’època del Goas… I del
protagonista de la pel•li, Carl Boehm (el guaperes  Francisco José de les pel•lícules de la
Sissí), fill d’un dels més grans directors d’orquestra alemanys. Dos vegades més, parla de pares i fills. I també parla de la
seva obsessió per les escenes sobre ulls, com la famosíssima de {Un chien
andalou}, de Dalí-Buñuel i de la casualitat que a la mare de l’Alícia l’han
operat d’un ull…

Una reflexió, doncs, sobre les relacions entre generacions,
la sinceritat a escena d’un i altra, el no saber on comença la ficció… o si
realment n’hi ha, de ficció! Primer penses que l’Àlex, no acostumat al teatre,
no s’aprendrà un text sinó que farà la seva conferència. Després vas veient que
potser sí que hi ha un text, qye tot està molt ben lligat. Però quan en parles amb ells torna a no estar
clar: “Hem improvisat molt en el muntatge, tenim molt de material”, ens diu la
Patrícia Mendoza.  Com diu l’Alícia al
programa, aquest cop és la seva vida la que puja a l’escenari. I nosaltres en
ho mirem descaradament, això si, amb permís. De debò, hem d’aconseguir que
tornin. Sembla ser que el Gorina, que té tanta feina i aparentment no tindria
temps, n’estaria encantat. Jo us puc dir que no donaven l’abast d’atendre les
felicitacions de tothom.