D’entrada, després de presenciar Watching Peeping Tom, vénen ganes de veure una pel·lícula maleïda i de culte que, molt probablement, provocarà basques per la seva violència però que es mostra molt persuassiva. Diuen que, arran de la reposició d’aquest muntatge (estrenat al Temporada Alta) fan un passi el 5 d’abril, al Boliche. Àlex Gorina és un comunicador que juga a fer d’actor. I ho fa amb la complicitat de la seva filla (o d’una bessona de la seva filla), tot imaginant com poden armar una conferència espectacle insòlita. Sorprèn contínuament. Trenca el codis, d’una manera desinhibida, quasi juganera. I, tot i que sembla que no porti enlloc, resulta que fa de mirall de la pel·lícula (o això ens hem de creure els analfabets de cinema).  Els Gorina són llestos i saben que treure suc de l’anecdotari i de referències cinematogràfiques universals com el famós (i esgarrifós) ull de la pel·li de Buñuel. 

L’obra té molt de provocació amb l’espectador. De deixar-lo desarmat amb les llums de sala enceses, quasi tota l’estona. Començant la conferència quan encara la gent s’asseu i no sap si escoltar o apagar el mòbil. àlex Gorina és un malalt de cinema però també sap molt bé per on coixeja el públic de teatre (ell, sovinteja les platees de teatre, també). Alícia Gorina,per força deu saber molt de cinema, tot i que s’ha acabat decantant per un teatre en el que sovint promou accions teatrals amb el públlic. Des de rebentar un bloc de guix (algú recorda aquell Si Déu és bellesa la bellesa existeix? del Grec del 2013) a fer molletes de pà.

Si teniu curiositat per l’estranyesa, no hi deixeu d’anar. Si sou hereus artístics d’aquella pel·lícula, no us la perdeu. En tot cas, us ajudarà a entendre perquè hi ha una companyia de teatre-dansa (habitual en els Grec de Ramon Simó) que es diuen, precisament, Peeping Tom. Per alguna cosa serà.