Qui ha dit que tots els espectacles s’han de pair ràpid i
fàcil? I què pot tenir de bo un cert avorriment? Reformulo les
preguntes en clau excursionista: gaudeixes de la mateixa manera les
vistes des de dalt d’un cim tant si hi has pujat a peu com en
cotxe? Violet de Damaged Goods i Meg Stuart és precisament un
espectacle que esgota –pot arribar a avorrir-, però de tant en
tant provoca unes sensacions sensorials intensíssimes. 

Uns dies abans de veure Violet (2011) al Mercat de les
Flors em vaig estar mentalitzant de valent sobre la música
electrònica ensordidora –soc molt tieta, ho sé. Segurament,
perquè havia llegit les crítiques d’alguns crítics estrangers,
el meu cos ja s’havia posat alerta. I és que Stuart ens presenta
un espai gairebé nu perdut en una foscor nítida emmarcada al fons
de l’escenari per una mena de gran mirall que gairebé no es
percep. En un costat, el músic Brendan Doherty, o el demiürg del
so, presideix una taula carregada de botonets, cables i altres coses
que no sé anomenar. I al fons cinc ballarins (Alexander
Baczynski-Jenkins, Varinia Canto Vila, Adam Linder, Kotomi Nishiwaki
i Roger Sala Reyner) que s’embarquen en uns patrons de moviment
borrosos. En efecte, la coreografia de Meg Stuart sempre dona la
primera i falsa impressió que aquells moviments no estan prou
pensats, ara bé, és qüestió de temps i passar realment per la
recepta quan te n’adones que calia passar per aquell camí, i que
sí, que està pensat i rumiat.

Els
sons reverberants que t’embolcallen et fan flotar, allunyar-te de
la teva realitat física, com si Doherty (el músic) fos el pilot
d’una nau intergalàctica. Els ballarins ocupats en unes rutines de
moviments repetitius que tan els treuen
de polleguera
com els alliberen et mantenen la ment ocupada, intentant
resoldre un trencaclosques que no resoldràs. No es tracta dels
patrons matemàtics d’Anne Teresa de Keersmaeker, sinó d’una
poció
coreogràfica, de Meg Stuart. Un dels moments més impactants de la
peça és quan s’anul·la el so i de cop experimentes el silenci
com mai: com si t’haguéssim
catapultat a l’espai. Res. Buit. Glòria