Ara, quan la dona està agafant les rendes, es reivindica i
se’n parla arreu -també per coses dolentes, que no sembla que portin camí d’acabar-se!-
la Pepa Plana, pionera de les pallasses al nostre país, que forma part de
l’equip d’inventors del Festival de Pallasses i capdavantera en tot el que fa
referència al gènere, ja no podia tardar en inventar la
clàssica entrada de la Cara Blanca i l’August interpretada per pallasses.  I ho ha fet amb nota! A més, és un homenatge “a les nostres àvies, que vàren viure un temps en què no podien ni imaginar de ser pallasses!” 

Veus que no veus es va estrenar a la
tardor, al 18è Festival de Pallassos de Cornellà i ara ha anat a
l’Escenari Brossa, dins la programació del Grec. Només per quatre dies, però
tornarà. El títol potser s’entén més si us diem que acaba amb la frase “Si ens heu vist és perquè hi som.” És, doncs, un clam a
aquells que no s’adonen de res perquè consideren la dona un ésser invisible.

La
Pepa, que presenta sempre espectacles de creació pròpia amb el tel del compromís com a bandera, i que aconseguiria que omplís la pàgina amb els millors qualificatius, és
l’Augusta, amb el seu nas vermell. Un plaer. I la Cara Blanca és una
excepcional Noël Olivé. Excepcional perquè és el primer cop que fa de pallassa
i de debò que sembla que ho hagi fet tota la vida: àgil, convincent,
divertida… Res a veure, és clar, amb la murriota directora de l’empresa de
calces i sostens del Com si fos ahir,
que cal dir que també convenç! Aquí és la gerent d’un teatre al que la Pepa va
a demanar feina, ja que el circ on treballava ha tancat. La Pepa és innocent
però no del tot… I la Noël és contundent. La resta ja l’anireu seguint. És
súper divertit i amb una notable connexió amb el públic. I, malgrat no es para
de riure o de reflexionar, és una proposta preciosa visualment i plena de
poesia.

La
reivindicació de la dona a escena, com a pallassa o com sigui, és clara tota
l’estona. Però hi ha un moment en què que ‘s’empoderen’ i toquen el crostó a tothom: van recitant frases anti-dona, amb el nom del seu autor. No us
els dic, perquè… us sorprendran!

Però també hi ha un home i queda molt bé! És en Joan Arqué, el director de l’espectacle, que
diu al programa de ma: “L’obra parla de dues pallasses, de dues dones que
s’enfronten amb el seu dia a dia. És un trànsit marcat per la precarietat i la
necessitat de sobreviure en un món que sovint els és hostil i on són
incompreses…” Doncs això. I si hi aneu amb algú que no se n’ha adonat, li
podreu dir  Veus que no veus?