A la pallassa Pepa Plana no la
descobrirem ara, després de quasi 30 anys de trajectòria i prop d’una desena
d’espectacles. Dit això, potser sí que alguns farien bé de redescobrir-la. Ara
pot ser un bon moment. En el seu nou espectacle, titulat Veus que no veus i estrenat al 18è Festival de Pallassos
de Cornellà, la pallassa Pepa Plana està magnífica i extraordinària, adjectius
que m’he pensat una llarga estona abans de teclejar-los per publicar-los. No
perquè siguin ampul·losos, sinó perquè dubtava entre dos altres adjectius:
hipermagnífica i hiperextraordinària.

L’energia, la riquesa dels seus
gestos, els infinits recursos que demostra, el ritme sobre l’escenari, el
moviment que acompanya cada paraula, el contrast d’estats d’ànim i, en
definitiva, la comunicació de Pepa Plana sobre l’escenari són potentíssims i
fan d’aquest espectacle un dels millors de la seva carrera, almenys per a mi,
ja que uneix les seves dots teatrals amb un terreny al qual no acabava d’entrar
mai: el pallasso de pista. Perdoneu… la pallassa de pista.

Pepa Plana no para de parlar, de
dir-nos coses, però sense alliçonar-nos i barrejant en un mateix espectacle Lluïsa
Cunillé, Bertolt Brecht, Tortell Poltrona, Los Payasos de la Tele o Lisístrata.
Ella sent tot el que explica i se la veu enfadada, gairebé furiosa. Potser per
això recupera aquella dansa ritual maorí per espantar l’enemic que practica la
selecció de rugbi de Nova Zelanda i que ja va fer a l’espectacle Penèlope.

L’artista parla de la desigualtat
que pateixen les dones des d’una òptica feminista, però no es queda en la
superficialitat sinó que hi aprofundeix i acusa amb noms i cognoms persones que
han fet declaracions masclistes. A tots ells els escanya. També explica acudits
sexistes perquè es mirin al mirall aquells qui els fan córrer i repassa la llarguíssima
col·lecció d’insults que reben les dones, des d’escalfabraguetes a barjaula.

No és un espectacle poètic, com ja
veuen, però tampoc arriba a l’astracanada fàcil. Plana —i amb això el director Joan Arqué deu tenir el seu mèrit— ha sabut trobar el
difícil equilibri que fa que no hi hagi acceleracions, però tampoc pauses. I sí,
Pepa Plana passa a l’atac i s’atreveix a fer burla de tot, fins i tot del lloc
on actua, la vetusta Sala Romagosa, que descriu com “un teatre internacional”. Res
no s’escapa de la seva crítica, ni tan sols el mític Charlie Rivel que, en una
época molt anterior al #Metoo, es veu que va dir que “les dones no saben fer riure”. Una crítica, penso, una mica injusta; doncs Rivel no es pot defensar. 

La pallassa llueix un munt de
registres —rebel, innocent, beneita— i aporta com a gran novetat una rèplica,
l’actriu Noël Olivé, tot un descobriment que fa el paper de carablanca i de
persona d’ordre davant les estridències de la dona augusta. La versió en clau femenina
de dues de les entrades més clàssiques del circ és una de les grans novetats de
l’espectacle i un homenatge a les àvies que no van poder ser pallasses. Plana i
Olivé ofereixen una meravellosa interpretació del Dona’m la Mel i el Carrega
i Descarrega. En aquesta última s’hi segueix un esquema clàssic: Pepa arriba a
un teatre traginant els trastos d’un circ que ha tancat i demana feina, però no
troba cap responsable i acaba contractada com a dona de fer feines.

L’escenografia és original de Xavier Erra i el vestuari de Rosa Solé. “Si ens heu vist és perquè hi
som”, diuen Plana i Olivé al final de l’espectacle. I esperem que hi continuïn
sent i que les puguem seguir veient en moltes sales de Catalunya, perquè aquest
espectacle, pel que es veu, és una peça imprescindible que esperem trobi el seu
lloc. S’ho mereix.