Versiones parciales y erróneas de mi vida y mi gloria

Un escenari buit. Un piano que Amalia Calderón Argelich comença a polsar en insistents escales per fer callar el respectable. I tot d'una enfila una formiguejant melodia per presentar aquesta actriu i cantant inclassificable que apareix com una exhalació des del fons de la platea del Teatre Tarragona tot entonant, com si fos una ària d'òpera italiana, el crit juràssic i violent que els de la caverna entonen per agredir demòcrates. Glòria Ribera Gibal desembarca a la setena edició del FITT-Noves Dramatúrgies (enguany desplaçat a l’encetar setembre), amb un radiant domini de l’escenari, una veu poderosa i versàtil i un contingut descarat, coent i hilarant. I va enfilant un relat frenètic sobre la seva Guissona natal i les empreses vacunes que nodreixen l’àrea, i el cus i el sargeix amb cançons de l’arrel més popular (cuplets, pasdobles, tangos i fandangos) amb què parodia el sant i els qui el vetllen i, sobretot, als que xuclen de la mamella, cada cop més eixarreïda, d’aquesta distòpia bubònica que ens tiranitza. En poc menys d’una hora la cantatriu fot a caldo a tiris i troians amb una frescor desinhibida i càustica, profundament divertida i punyent. I un eslògan per a consumidors i piolins condecorats: “menjaràs glòria però cagaràs merda!”. 

(...)A través del cuplet, el tango, el fandango, el pasodoble... Glòria Ribera nos habla de los trucos "desconocidos" para sedar a las masas y a sus emociones. Un discurso crítico, lleno de dardos, de petardos, de balas perdidas que van directamente a la conciencia del público.Versiones parciales y erróneas de mi vida y de mi gloria es un espectáculo performático, donde todos sus intérpretes son polifacéticos y al público se le pide que se deje llevar, que toque las palmas, que acompañe el ritmo que se pregunte el porqué de algunas cosas que nos venden como ciertas y que nunca nos cuestionaríamos que todos fuera una mentira.Si este es el primer montaje en solitario de Glòria Ribera, estamos deseando abrir la caja de los que debe tener guardados. Hemos descubierto una estrella de las que causan adicción, y queremos que brille durante mucho tiempo, ella y también su leche.

Abans que la llet es faci malbé es pot tractar, fermentar-la i transforma-la en ioghurts formatges... o fuets! Glòria Ribera, veïna de Guissona, aprofita el seu coneixement dietètic i vital de ser veïna d el'Àrea de Guissona per fer una planimetria del món dels l`'actics, amb una comicitat absoluta i trufant-ho de cuplets, i cançons populars ("A per ellos, oè"), sense el riure encomanadís de Pepe Rubianes gasta la seva mala llet. Ribera no té de cosí cap Rivera. Si ho fos, tindrien uns àpats ben distrets perquè ella es revela com un antagonic. Poques vegades la diferència d'una "b" o una "v" identifiquen persones tant allunyades. La proposta de La Pedrera, toa una invitació a provar-se en solitari, ha permès que teixeixi complicitats amb veïns (i família?). La mare hi surt i l'ajuda a posar-se una super capa. De manera similar als de Pont Flotant amb Com a pedres (que sortien a assecar-los després que es banyessin). O com Carla Rovira fa a Màtria. L'alimentació transporta als artistes, de seguida, al davantal de la mare i als seus berenars. Ribera ha trobat un filó que són els anuncis de la marca de llet peruana Gloria. Veure els spots a distància aporta un paisatge entre surrealista i nostàlgic que li va molt bé per lligar aquesta maionesa feta de petites idees que van filant, com si fos una pizza. L'actriu és la component més musical de José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos i Arma de construcción masiva). Aquest onewomanshow li ha permès arrelar a casa seva, a les seves obsessions (l'excedent de llet està transformant els productes alimentaris) i les seves dèries (la cançó, el ball, l'acció ridícula que pren to de gran veritat per un discurs incontestable. En un món de fakenews costa saber què hi ha de veritat i des postveritat en un relat que li agrada caminar pels marges i , si pot ser, a contracorrent de les tesis universals que imposa el capitalisme. En això, Glòria Ribera és una mestra, tot i la seva joventut. Els José y sus hermanas trenquen els esquemes com també ho fa l'univers de Nao Albet i Marcel Borràs (Falsestuff), molt més influenciat pels videojocs i per un món consumista més fashion. Ribera, com una hermana més, reivindica lo cutre, les neveres de segona mà, els ioghurts caducats, el fastfood i la història truculenta de la seva conciutadana i assassina posant verí a la llet, Pilar Prades Ribera s'exclama que se li apliqués el garrot vil quan, ningú ha rebut cap càstig per les 9 víctimes sospitoses arran del cas Gürtel. (L'actriu diu les coses desagradables que molts pensem i no sabem com dir, valenta). La Justícia espanyola (tant qüestionada, darrerament) és descendent de la que va voler emborratxar el botxí perquè trenqués el coll de Prades amb el garrot vil. La proposta que podria sonar d'una duresa extrema, té el to d'una festa amb balls populars, intranscendents. Tapa la nata de la llet amb dues cullerades de Cola-Cao. Endolceix però, en el fons, també alimenta en el seu paroxisme delirant.