Un escenari buit. Un piano que Amalia Calderón Argelich comença a polsar en insistents escales per fer callar el respectable. I tot d’una enfila una formiguejant melodia per presentar aquesta actriu i cantant inclassificable que apareix com una exhalació des del fons de la platea del Teatre Tarragona tot entonant, com si fos una ària d’òpera italiana, el crit juràssic i violent que els de la caverna entonen per agredir demòcrates. Glòria Ribera Gibal desembarca a la setena edició del FITT-Noves Dramatúrgies (enguany desplaçat a l’encetar setembre), amb un radiant domini de l’escenari, una veu poderosa i versàtil i un contingut descarat, coent i hilarant. I va enfilant un relat frenètic sobre la seva Guissona natal i les empreses vacunes que nodreixen l’àrea, i el cus i el sargeix amb cançons de l’arrel més popular (cuplets, pasdobles, tangos i fandangos) amb què parodia el sant i els qui el vetllen i, sobretot, als que xuclen de la mamella, cada cop més eixarreïda, d’aquesta distòpia bubònica que ens tiranitza. En poc menys d’una hora la cantatriu fot a caldo a tiris i troians amb una frescor desinhibida i càustica, profundament divertida i punyent. I un eslògan per a consumidors i piolins condecorats: “menjaràs glòria però cagaràs merda!”.