Vania. Dir Àlex Rigola

Àlex Rigola ha trobat un dispositiu d'una gran consistència: Situar els actors en una caixa en la que conviuen amb els espectadors. La trama dels personatges passa a ser digerida i apropiada pels actors que es presenten amb els seus noms. Ja va investigar aquest format amb Who is me. Pasolini. També, enb el joc de dir-se pels noms propis, amb l'Ivànov al Lliure. Despullats de tot artifici i amb petits elements per construir els referents (ja molt conegut per a la majoria dels espectadors) la història arriba amb la clau de comèdia cínica que ja pensava Txèkhov. Sobta com aquesta enèssima versió d'Oncle Vània ressoni tant nou per al púbic més madur. Però és així. Amb una llum sense canvis i només amb la potència de les mirades, l'ensopiment dels personatges va agafant forma i l'obsessió per a la dona jove del professor (Ariadna Gil) creix entre els dos protagonistes (Luís Bermejo i Gonzalo Cunill). La dissortada Sonia (Irene Escolar) només pot comprovar com ella és invisible per al seu estimat i com la presència de la parella vinguda de la capital precipita (ara sí) el drama. No hi ha maldat en ningú; només és el destí que els disposa d'una posició que acaba sent destructiva pel seu entorn. La humanitat depreda la Natura i també entre ella. Només resta el desig de ressignar-se, de tornar a viure amb honestedat el treball i saber-se satisfet d'haver ajudat generosament. Preciós. I sí entre una de les metàfores més lúcides el globus verd amb la que Ariadna Gil hi juga abans de pronunciar la primera rèplica i que, de seguida, passarà se rebregat per terra. Ella maltracta els que l'estimen, qui sap si com a mètode de supervivència social o per una malaltissa obsessió de dominar els altres. 

Un verano caluroso y una conversación entre amigos. Con la relajación de quien no tiene prisa, con la tranquilidad de quien está con personas a las que conoce bien.  Mientras hablan de todo y de nada, juguetean distraídamente. Y la velada fluye poco a poco entre sonrisas, miradas y complicidad con el público, siendo este partícipe desde el primer momento. A medida que las palabras continúan, los personajes desnudan sus sentimientos. Y sin saber cómo llega un momento en el que ya no tienen que fingir, en el que sus caras se permiten enseñar la tristeza que cubre sus almas. Sin culpas ni reproches. Solo con aceptación y desdicha. Y, por supuesto, como dicta y refleja Chéjov, sin mover nada para cambiar su suerte.Àlex Rigola deja las pantallas, los micrófonos y los golpes de efecto para ir a la esencia del clásico ruso. El director sigue difuminando los límites a través de la investigación formal que inició en sus últimos dos montajes. Por un lado, funde a actores y personajes haciendo que  compartan nombre, como ya hizo con Ivànov. Por el otro, sitúa la función en una gran caja de madera, algo que ya probó con Who is me. Pasolini y que reduce las distancias entre intérpretes y público.En consecuencia con la búsqueda de la intimidad, Rigola reduce la obra a cuatro personajes, dejando al moribundo profesor como una presencia etérea. Los actores son los que llevan el gran peso de la puesta en escena. Mención especial merece Irene Escolar, imagen de la  incertidumbre y el desengaño que nos funde en un mar de ternura. Tanto a ella como a sus compañeros Gonzalo Cunill, Ariadna Gil y Luis Bermejo les brillan los ojos. Se muestran vulnerables, indefensos y profundamente tristes en un alarde de naturalidad. Se (nos) emocionan en sus escenas, pero también fuera de ellas. Se miran y dejan que los sucesos transiten sus verdades.El autoengaño, el miedo y el abandono invalidan a un ser humano que espera inamovible a que la felicidad le sorprenda. Las frustraciones están condenadas a repetirse. Lo sentía Chejov en el siglo XIX y lo siente Rigola en el 2018. Y la vida pasa, como una conversación resignada en una caja de melancolía.

La vida, els silencis, el dolor. Les obres de Txèkhov són retaules de vida on se’ns presenta l’ésser humà amb tota la seva complexitat. Per això, va tenir molts problemes per trobar actors que s’allunyessin de la típica interpretació dels drames burgesos del segle XIX. Actors capaços de mostrar-nos un ésser humà damunt l’escena i no un personatge, actors que traspuïn veritat, que parlin en silenci. Irene Escolar, Gonzalo Cunill, Ariadna Gil i Luis Bermejo no només són capaços d’això: aconsegueixin que fins i tot sembli fàcil. Molta veritat en pocs metres quadrats.I poques vegades un director és capaç de llegir tan bé un Txèkhov com ho ha fet Àlex Rigola. L’ha reduït sense simplificar, l’ha destil·lat fins a extreure’n tota l’essència. Pel camí, el professor s’ha convertit en un dibuix del Tornasol d’Hergé, en una presència invisible que es mor. Però no importa. No importa perquè Àstrov, Elena, Vània i Sonia es miren i ens miren amb els ulls il·luminats, es parlen i ens parlen. Saben i sabem que se’ls hi ha escapat la vida. És impossible no emocionar-se, no contagiar-se de melancolia, no abraçar-los. La veu greu i la mirada que t’atrapa i et destrossa de Gonzalo Cunill (un dels millors del país, no em cansaré mai de dir-ho), el somriure trist d’Ariadna Gil, els ulls brillants i inquietants de Luis Bermejo i la delicadesa i la llum (quina llum!) d’Irene Escolar. Tots tenen tanta veritat i els sentiments estan tan despullats que fins i tot sembla que parlin per primera vegada. Les màscares han caigut i l’espectador comença a preguntar-se quin és el seu paper. I és aquí on es forma un nou diàleg, un nou codi, entre intèrpret i públic.(...)Podeu llegir la crítica sencera a El Nacional.