Àlex Rigola ha trobat un dispositiu d’una gran consistència: Situar els actors en una caixa en la que conviuen amb els espectadors. La trama dels personatges passa a ser digerida i apropiada pels actors que es presenten amb els seus noms. Ja va investigar aquest format amb Who is me. Pasolini. També, enb el joc de dir-se pels noms propis, amb l’Ivànov al Lliure. Despullats de tot artifici i amb petits elements per construir els referents (ja molt conegut per a la majoria dels espectadors) la història arriba amb la clau de comèdia cínica que ja pensava Txèkhov. Sobta com aquesta enèssima versió d’Oncle Vània ressoni tant nou per al púbic més madur. Però és així. 

Amb una llum sense canvis i només amb la potència de les mirades, l’ensopiment dels personatges va agafant forma i l’obsessió per a la dona jove del professor (Ariadna Gil) creix entre els dos protagonistes (Luís Bermejo i Gonzalo Cunill). La dissortada Sonia (Irene Escolar) només pot comprovar com ella és invisible per al seu estimat i com la presència de la parella vinguda de la capital precipita (ara sí) el drama. 

No hi ha maldat en ningú; només és el destí que els disposa d’una posició que acaba sent destructiva pel seu entorn. La humanitat depreda la Natura i també entre ella. Només resta el desig de ressignar-se, de tornar a viure amb honestedat el treball i saber-se satisfet d’haver ajudat generosament. Preciós. I sí entre una de les metàfores més lúcides el globus verd amb la que Ariadna Gil hi juga abans de pronunciar la primera rèplica i que, de seguida, passarà se rebregat per terra. Ella maltracta els que l’estimen, qui sap si com a mètode de supervivència social o per una malaltissa obsessió de dominar els altres.