Van Gogh és, podríem dir, un monòleg recurrent. Jaume Garcia el va estrenar el 2002 al Versus Teatre dins del Festival Grec. Deu anys més tard, el 2012, Martí Peraferrer, el va representar al Teatre Gaudí i aquest 2021, el text d’Ever Blanchet ha tornat a la vida, de nou al Teatre Gaudí amb un Jaume Garcia Arija òbviament més gran però —espòiler— pletòric escènicament.

El text de Blanchet parteix de les Cartes a Theo, l’epistolari entre el pintor neerlandès i el seu germà que permet copsar la vida de l’artista més enllà de les seves obres per endinsar-se en les ombres de la seva existència, marcada per una salut mental fràgil que l’acabaria portant al suïcidi. No és un text críptic ni molt menys, però tampoc amable.

La peça requereix d’un espectador disposat a deixar-se portar més sensorialment que racionalment i, així, completar el puzzle que representen el text, la interpretació i un espai escènic basat en una projecció vídeo-artística immersiva per viatjar a les profunditats de la ment del pintor i, des d’allà, entendre millor la seva vida i, sobretot, la seva obra.

Igualment, Van Gogh requereix d’un actor complet i disposat a deixar de banda els convencionalismes interpretatius.  Jaume García Arija ho ha entès i respon al repte amb una solvència extraordinària, combinant magistralment veu, energia i un moviment gairebé coreogràfic. És un tòpic, sí, però l’actor sabadellenc demostra a Van Gogh una maduresa professional fora de qualsevol dubte que després d’anys damunt les taules és, també, la seva millor carta de presentació. La seva metamorfosi amb l’autor d’Els gira-sols és indubtable i proporciona, sens dubte, el millor i més perdurable d’aquest text amb tantes vides.