És una peça valenta construïda amb molt temps de recerca i que permet avançar la companyia a un imaginari propi, potser fent dos passes més enllà (i que més endavant tornin una passa més enrere). Com aquell pròleg de Hamlet de Rigola (European house, 2006) han descartat el suggerent vers de Shakespeare destil·lant les emocions més que les accions. També juga amb un espai escènic i una acció múltiple que no es preocupa gaire de jerarquitzar les accions. Una imatge de televisió  amb retransmissions de passatges ben diferents, en tot cas, ajuden a establir els canvis de quadres. El telèfon multiplicat per l’espai evoca a la soledat més fosca de Iuanme quan la trucada és per anunciar la mort d’algú estimat. 

Pròsper, ara, és a casa. I, tot d’una, recorda el seu episodi de La tempesta, quan va tenir a les mans el poder de la venjança però que finalment va perdonar tothom. Fer la traslació de Miranda, Ariel o els altres personatges (Caliban) en un moment concret de l’escena és tant inexacte com innecessari. Perquè, el que sura és la fi d’un Pròsper que perd la raó, la memòria, l’escalf. Els  esperits, li treuen el que ell es va guanyar amb els llibres. Però ell no s’hi rebel·la, com si hagués triat un final dolç, en què la consciència es va escolant  d’entre els dits de les mans, fent un estrany pessigolleig i morint amb la calma però també la buidor més absoluta. 

Si el cop de canell en la dramaturgia és de molta envergadura, fa un salt molt més enllà que les seves posades en escena de Yerma o Romeu i Julieta, el salt mortal interpretatiu també és de risc. Se’n surten molt bé amb un cant suau,que posa el coixí càlid a l’escena, troben instants coreogràfics de joc virtuós (quan Pròsper sopa) i enèrgics (amb balls tribals en un pis que es va desmembrant) però encara han d’assegurar el gest, contenir-lo en alguns quadres muts que necessiten moure per  transmetre, quan és molt més eficaç la intenció de la mirada. Un treball de creixement, que obliga a una atenció i predisposició del públic. Però que si s’hi entra sense l’obsessió de voler reconèixer La tempesta o entendre les relacions (o identificacions) dels personatges i es deixa que sigui una marea que vagi xopant l’escena, es pot disfrutar molt. Projecte Ingenu, tot i els llampecs puntuals imprescindibles per dotar de ritme una escena, ha atenuat la força de les onades, l’ha deixada molt pausada: no és un xàfec fred i que despulla, si no una aiguat càlid que transita i empeny els mobles i les catifes, capriciosament com aquella escena mítica de la bossa de plàstic volant a l’empara del vent (i la banyera) a American beauty.