Ens topem
amb un espectacle de teatre-dansa tècnicament complex que suggereix diferents
lectures. Fidels a la línia que s’ha marcat Projecte Ingenu, estem davant una
proposta escènica coral on el personatge principal s’explica per allò que es
genera al seu entorn. Una línia que els ha portat a l’excel·lència en la
cohesió grupal. No caben els destacats interpretatius en un plantejament com
aquest, però cal dir que el ballarí i coreògraf Víctor Rodrigo s’allunya de la
idea d’un Pròsper ancià i, en certa mesura, decrèpit que suggereixen altres factors.
No obstant, aquest és pot considerar el més coral de tots els espectacles que
fins ara han estrenat; la no subjecció a un text dramàtic hi contribueix en
bona mesura. Amb aquesta posada en escena, tanquen el cicle shakespearià que
iniciaren amb Hamlet (2014) i van continuar amb Romeu i Julieta (2016). Estem
davant una obra sense text, amb només algunes cançons cantades a capella, d’on
sobresurt una magnífica coreografia gestual que composa alguns moments de
l’espai sonor. La tempestat de Shakespeare esdevé un pretext per reflexionar
sobre les formes que adopta el poder. No cal conèixer d’antuvi la darrera obra
de Shakespeare per gaudir de l’espectacle, encara que pot ser útil per a la
seva comprensió. D’altra banda, la proposta conté elements molt atractius:
aventurar-se en “un després de la tempesta” que no és necessàriament la calma,
sinó una tempesta interior per servar el record. Uns records
que malden per esvair-se i un Pròsper intentant atrapar-los: hi ha un punt de
patetisme en aquesta lluita que no queda del tot reflectit en l’espectacle. A
Miranda del lituà Korsunovas (Temporada Alta, 2011) es troba Pròsper en aquest
mateix moment. Tot i que la situació és diferent, Pròsper està reclòs i aïllat,
acompanyat de llibres i de la seva filla Miranda, en una lectura clarament
política. El personatge de Miranda, està aquí només apuntat. Sense que sabem
del cert si es tracta d’un record o d’una visita real, tot i que ens inclinem
per la segona opció (l’ús del mòbil i l’abric són força rellevants). L’espectacle
està travessat per un to oníric que, a estones, esborra la presència dels
personatges uniformats -el to corall dels uniformes no ens fa perdre la seva
qualitat primera- que s’aniran transformant en els diferents personatges dels
records de Pròsper. Hi ha també una contextualització marginal però important
en els vídeos que se’ns ofereixen a través d’un televisor. Aquest aparell (en
realitat son dos, però l’espectador només en té un en el seu camp visual) situa
els records escenificats en un espai temporal no cronològic, com de fet
apareixen els records. L’escenografia, signada per Laura Clos (Closca),
divideix en diagonal un espai escènic quadrangular amb espectadors a dues
bandes. Es tracta d’una estructura transitable -una mena d’esquelet- que evoca un
elegant palau reconvertit en quelcom diferent. La proposta escenogràfica lliga
perfectament amb l’idea del muntatge: tot i que dificulta la percepció global
d’algunes escenes, introdueix un joc entre el que es veu i el que resta ocult
prou teatral. En aquest joc d’ocultacions ens falten alguns ressorts que ens
indiquin clarament en quina mena de residència es troba reclòs Pròsper. O
potser ho hem somiat?