La jove companyia
Ignífuga torna a prendre un gran clàssic com a referent per fer-ne un
espectacle i aquest projecte -la dramatúrgia està signada per Pau Masaló i
Ferran Dordal- es fa mereixedor del premi Adrià Gual. Ara és el cas d’Utopiade
Thomas Moore, el text de 1516 que va donar nom a aquest no-lloc. Vaig tenir el
privilegi d’assistir a l’assaig general amb públic que es va fer als locals de
la Fabra i Coats, hi feia una calor espantosa, però allò que teníem al davant
era tan fresc i abraçava tanta veritat que ens va mantenir enganxats a la
cadira. En la seva visita a Utopia, Ignífuga va més enllà de l’obra de Moore,
recordant gran part de la literatura d’aquesta línia, des dels socialismes
utòpics fins experiències molt actuals, passant per les New Lanark de Robert Orwen
a Escòcia. Amb aquesta introducció, hom pot veure que es trobarà davant una
mena de conferència o taula rodona; de fet així és com es presenta: els membres
de la companyia darrera una taula, amb els seus micros corresponents i davant
una pantalla on, en molt d’encert, es projecta (entre altres coses) el quadre
Et in Arcadia ego (1635) de Nicolas Poussin. Podrien haver ampliat els
referents visuals abastament introduint-ne gravats i il·lustracions, però no es
tracta d’això, sinó de parlar de les “utopies contemporànies” i aquí es on es
troba el gran joc teatral. Els membres de la taula són i es representen -fins a
cert punt- a ells mateixos, donant-los una frescor i un aire d’improvisació que
enganxa per la seva versemblança. Per anar encara més enllà, l’actor Àlex Moreu
explica, des d’un espai escènic diferenciat, la seva experiència de vida, des
de fa més de quinze anys, en una comunitat d’uns quaranta membres en el Pirineu
francès. Una mena d’Arcàdia molt semblant a les Comunitats de l’Arca. La
fórmula del teatre conferència i del testimoni que il·lustra el tema, es un
plantejament transitat des de fa temps per altres companyies, però en mans d’Ignífuga
sembla renovada. La espontaneïtat en dirigir-se als espectadors, la complicitat
entre els mateixos actors i amb el director Pau Masaló (aquí fent de tècnic) és
potser la clau d’un espectacle que ens convida a reflexionar sobre els nostres
ideals com a individus però també, i molt especialment, sobre ideals
col·lectius, si això avui encara té sentit!