Ignífuga l’ha clavada. Ha construït un metaespectacle, una conferència en què van desgranant diferents maneres d’abordar el concepte d’utopia, el seu projecte. Ho fan dotant a cada actor/personatge d’unh color: ell que ho saptot i no deixa respirar ningú; la que pretén centrar l’acció, pragmàtica i que desitja ser la líder de manera encoberta; la més superficial i divertida que es refugia amb els seus records; la que provoca el grup amb unes preguntes volgudament feridores i el que tot li va bé, té prou feina aparentment, com si el consens fos el seu objectiu màxim. Contraposat, el testimoni (real o inventat, tampoc importa en el món d’ombres d ePlató o del somni del que es podria arribar a ser). Pot parlar de l’experiència en primera personal, de com van consturir la seva illa Utopia. Es transmet la sensació que es troben, però, en un cul de sac, que han de  reconstruir la comunitat, donar-li nous enfocaments.

La Ignifga (Kohlhaas, El jugador, A house is not a home) té la desinhibició dels que s’atreveixen a parlar de tot sabent que serà insuficient per als més implicats en el tema. Però són una fresca finestra a la reflexió per a la majoria dels mortals. Ho narren i ho viuen (i ho fan viure, sobretot), aquest cop,  amb una conferència caòtica, en la que es trepitgen les rèpliques, es discuteixen i se’n mofen els uns dels altres. 

Les utopies les creen aquells que les necessiten. Cadascú a la seva mida. En la posada en escena es constata que són difícilment compartibles, consesuables, tot i que quan es troba un punt de trobada és molt reconfortant. Tant, com veure nevar dins d’un 4L com si s’estigués a la vora del foc en un hivern a l’estepa russa. Com lliga tot plegat? Ignífuga sap apropar móns distants en el temps i l’espai amb una facilitat enlluernadora. S’atreviran a fer gira o temporada? L’obra (premi Adrià Gual 2016 de l’Institut del teatre s’ho mereix). El director Pau Masaló segueix traient la pols de la biblioteca familiar; aquest cop amb l’ajuda de Ferran Dordal (col·laborador amb l’Agrupación Sr Serrano en pesces com A house in Asia o Birdie). Hi vagin els més inquiets i els que tinguin ganes que els sorprenguin amb un teatre que ha estripat les costures per alguna cosa més que provocar una catarsi escènica.