La Capella del Macba ha estat un espai ideal per a la peça de Jefta van Dinther, que treballa amb el cos, el moviment i la veu, escampant la desena d’intèrprets entre el públic. A Unearth o hi ha relat ni personatge i les situacions esdevenen com una lògica del mercuri, d’una gravetat lenta dins d’un recipient, que va d’un lloc a un altre. Amb els ulls clucs, remugant una veu, que sona a plany i que esdevé una mena de cant tàntric, catàrtic que, com la fredor de les rajoles del terra, va apoderant-se dels cossos. El públic està expectant: entre l’angúnia del contacte dels éssers que s’arrosseguen lentament, com una bandada d’elefants intuïtius, i el goig perquè s’aturin i cusin amb fil invisible, de les vambes fins al clatell.

Els membres del grup, que podria recordar una comunitat primitiva que no coneix la paraula, tenen una obsessió intrigant a estirar el nervi de la columna vertebral. I alternar moviment de deficiències neuronals amb altres gestos molt més estables, coherents, de precisió (d’enfilar una agulla). L’energia que es crea en aquesta marea de moviments és absorbent. Tot i que permeten marxar (advertint que l’obra té una durada de 90 minuts però que fan dues representacions seguides), fa recança sortir i deixar desemparats i orfes d’aquests éssers primitius que semblen els besavis de la civilització actual. L’ús de la veu com a eina de comunicació i de comunitat recorda Albert Vidal rellegint Dante (Inferno) també els reballs d’Aurora Bauzà i Pere Jou (La luz del lobo no pesa, Fosca, We are (t)here, A beginning expanded version) o, fins i tot de Joana Gomila colant-se en la dansa de Lali Ayguadé (Inestable).