Lali Ayguadé ha estrenat Inestable al TNC. És una peça de mig format que compta amb col·laboradors habituals, però que també entren en una nova dimensió espacial. Inestable (la coreògrafa juga amb títols en anglès que tambe funcionin en català i castellà com el Iuanme o Kokoro) aborda amb comicitat i equívocs constants l’entorn de la tecnologia en el dia a dia. I les aplicacions del telèfon mòbil conviden a una inacabable situació farsesca, per no dir dantesca. Ara, l’excés de patetisme ofega els quadres més delicats de treballs anteriors com Runa o Hidden.

En aquesta voluntat de ser més moderns que l’Iphone la peripècia d’antiheroi de Piero Steiner (Una bellissima giornata) s’adapta com l’anell a un dit. Mentrestant, Joana Gomila (Sa mateixa) transita entre el cos de ball desplaçant-se a una densitat diferent. Com si tingués un punt de gravetat diferent de la resta, un primer quadre que cas amb el títol i que aporta sorpresa. La musica anirà transformant-se d’electrònica a arrel en una suggerent paleta musical que caça contrastos com qui salta de pantalles de vídeos del TikTok. Però amb l’empatia infal·lible del cant en directe. Amb dobles veus incloses (d’Anna Calsina Forellad). Completen el repartiment  Linda Pasquini, Diego Sinniger, Lisard Tranis i Akira Yoshida, col·laboradors habituals d’Ayguadé. La insistència amb la incomunicació de la tecnologia, que trenca els quadres d’harmonia i que desestabilitza la pau del grup, impedeix que hi hagi prou estones per gaudir de la qualitat de moviment dels ballarins.

Pel que fa a l’espai escènic probablement, la novetat en els espais habitualment austers i conceptuals d’Ayguadé, el fons de l’escenari es converteix en una caixa de sorpreses. Seguint les passes de La Veronal amb treballs com (Firmamento, o Opening night, per exemple).  Una pantalla horitzontal i panoràmica trenca el domini de les imatges verticals dels smartphones. És una finestra per on transiten imatges, quadres, perfils d’influenciadors (des del que ensenya a cuinar al que fa exercici físic, com a Burpees, o el coach l’autoconeixement (com a La confusió), amb un relat tan prim com el gruix dels mòbils, per caure fàcilment en la caricatura.

Ayguadé apareix puntualment, amb un somriure publicitari dels que et convenç que els auriculars que ofereix són els ideals per ballar al ritme disco que imperi. Ara, una coincidència. Quan els personatges es divulguen per la pantalla gasten ulleres de pasta i de vidres opacs. És a partir de la pantalla, que la moda accedeix a la vida real de l’escenari. Els nou models reprodueixen amb més eficàcia els cànons de les publicitats exagerades de quan es venien aparells per fer la permanent a casa (Carmen Curlers). La persuasió dels humans és tan vella com la creació del foc. (Ayguadé ja ho insinuava a Here).