Conde de Torrefiel fa, molt probablement sense proposar-s’ho, tot un homenatge a la manera d’entendre el teatre de Peter Brook. Ho fan sense sorra, amb actors que deambulen sense projectar una paraula, com si fossin ombres dins d’una peixera. El pes dramatúrgic de l’obra es troba en els textos projectats, que domina aquest cop sobre la força artística i visual (amb un minimalisme extrem).

Conde de Torrefiel és una companyia per a grans minories. El seu teatre no busca els aforaments multitudinaris, si no la gent interessada en ser activa des de la butaca; en deixar-se persuadir per un conte silenciós (puntualment, amb sons o alguna cançó) en què domina el sentit de la vista per sobre de tots els altres sentits. La companyia, que ha estrenat una coproducció internacional al Grec, que voltarà per tota Europa, té el favor d’una certa intel·lectualitat; son uns artistes que empenyen una estranya visceralitat a l’escena. En aquest muntatge hi ha una correlació constant entre el que es narra projectat i el que succeeix al quadre. Pero la lletra aclapara la poètica visual.

L’accés a una sala amagada d’un Museu d’Història Natural (que queda fora del trajecte i per això obliga el visitant a tornar sobre de les mateixes passes) ensenya una reproducció d’una pintura de fa 36.000 anys, en una cova que dona a les vistes al mar. El dia que s’ha descobert el que pot ser un fragment de mandíbula d’un homínid de fa 1,4 milions d’anys (i que a la premsa es presenta com el primer europeu quan els cranis, inequívocament humans, de Dmanisi, a Geòrgia, daten d’1,5 m.a, i ja s’ha descartat mediàticament la validesa del fragment de crani d’Orce, d’1,8 m.a.) emergeix aquesta pintura que, segons canta l’audioguia, pertany a una festa intranscendent: és abstracta; no hi ha caçadors descrivint com van atrapar cap bèstia de grans ullals. I el pensament de la sociòloga serà premonitori: Com ens veuran quan descobreixin les nostres restes els que ens sobrevisquin?

De fons, hi ha una reflexió a l’absolut des de la petitesa de l’anonimat. Podria ser pretenciosa i gratuïta (perquè el seu relat deixa molts fils lliures per on podria variar la reflexió) a diferència del text i la presència d’Angélica Liddell, per exemple (The scarlet letter). Torrefiel ha anat indagant contínuament en aquest doble contingut (textual i visual) amb peces com La chica de la agencia… , Escenas para una conversación… Van signar un quadre implacable, una instal·lació mística a La plaza i, en plena pandèmia, van provar l’espectacle per a un sol espectador (Se respira en el jardín…). Ara, després de l’explicitat de Kultur i del quadre naïf per a canalla (per moments genial) Els protagonistes, tornen a un panorama contemplatiu amb pocs elements però presentants amb la màxima pulcritud. Espai net, elements indispensables servits amb eficàcia i gir inapel·lable final. Hi ha aquella dura bellesa que denota una certa vida després de la mort, queda un rastre que algú, potser voldrà interpretar d’aquí 4.000 anys. Una baula més de la Vida a l’Univers.

I Peter Brook, sí, ja ho deia que el teatre es produia només que algú creués l’escena i algú que s’ho mirés des de la platea. El Conde de Torrefiel fa un retrat precís d’aquesta definició de l’àtom teatral.