Una habitació buida

El naixement de Llançat, una nova companyia que surt de l'Escola Superior d'Art Dramàtic Eòlia, on ja va presentar aquest espectacle com a treball de fi de grau dins la Mostra de Creadors Emergents el 2018, recorda en part el naixement, a l'últim quart del segle passat, d'aquella altra companyia anomenada El Musical Més Petit, al Versus Teatre, i després el salt al TNC, de la mà de Josep Maria Flotats. Amb una diferència, El Musical Més Petit eren autònoms i novells des de la direcció a la interpretació. Els impulsors de la companyia Llançat en canvi —els temps han canviat!—, tenen un suport experimentat a la capçalera: Marc Artigau, com a autor del text i les lletres; Clara Peya com a compositora; Miquel Tejada, com a director musical; i Joan Maria Segura Bernadas com a director escènic.El musical «Una habitació buida» entra en el gènere distòpic. No hi ha temps ni espai. O més ben dit, hi ha el temps que vols que hi hagi i l'espai que més et convé. I aquesta mirada futurista i de gènere fantàstic no sempre bufa a favor del benestar dels personatges de la història i sovint els descobreix fets amagats que a la vida real desconeixien.A «Una habitació buida», els personatges lluiten contra la roda imparable de la mort, contra la incertesa del present i del futur, contra l'autoestima i contra la fatalitat del destí de cadascú des que comença el trajecte de viure. Hi ha en el guió del muntatge una clara influència de les sèries o propostes cinematogràfiques de l'última dècada. I es presenten en clau de conte —així mateix ho defineixen—, fins i tot amb una narradora (l'actriu Carla Pueyo) que fa de mestra de cerimònies de cadascuna de les històries que es desenvolupen, bàsicament a través de les peces musicals, però que no renuncien tampoc a algunes escenes de text.Escenogràficament minimalista, la companyia treu molt de profit dels tres mòduls que marquen tres espais diferents, amb il·luminació inclosa. La banda sonora de Clara Peya, interpretada al piano per Miquel González, és un acompanyament que endolceix la trama. I la interpetació, molt coral i qualitativament alta, juga amb fugaces intervencions de dansa o moviment que alleugereixen els moments més foscos.En el fons, «Una habitació buida» explica una història que és la història de sempre. La descoberta de l'origen. El coneixement del pare. El misteri de la mare. El futur de la filla... Però tot explicat d'una altra manera, quan el personatge de la Iona (l'actriu Cristina Vallribera) es posa a les mans del personatge de Ciceró (l'actor Eric Oloz), que és el personatge que caricaturitza més un altre temps i un altre món. Fins i tot, en la trama, hi ha lloc per parlar de John Lennon i de Yoko Ono. I també de morir matant, en una escena coreogràfica de gairebé pistolers de saló de cambra. La companyia Llançat arrenca, com deia, des de l'Eòlia al Maldà i s'endevina una “futurista” bona trajectòria a partir d'aquí... i aquesta no és, de cap de les maneres, una opinió “distòpica”. (...)

Llançat és la nova companyia que compta amb tres trumfos de primera divisió. La dramatúrgia és de Marc Artigau. L'autor repeteix amb el seu món distòpic com el d'Alba, però ara sortint dels androides i convertint la fantasia en un holograma al que se'l pot degradar com es vulgui. De fet, com aquella La màquina de parlar de Victòria Szpunberg. La direcció és de joan Maria Segura. Ell també va debutar (amb Egos Teatre) sortint del taller de final de curs de l'institut del teatre i el seu Ruddigore (aquell era un musical càustic d'un humor basat en assassinats diaris). Egos seguirien creixent amb l'adaptació de La casa sota la sorra. La tercera base d'aquest tamboret és la música de Clara Peya (ressona Mares i filles). Es palpa des del primer tema. Té aquella intimitat que les situacions emocionals exigeixen.La jove companyia defensa molt bé la trama perquè, en part, ha estat pensada en ser una obra coral que reparteixi el pes de l'obra i que protegeixi els costats més fràgils interpretatius. En un espai com El Maldà cal tenir molta seguretat per defensar uns personatges ambigus (molts d'ells no tenen més justificació psicològica que la que cap en un holograma), que viuen un melodrama de mares que han d'abandonar els fills perquè aquests tinguin una vida millor. Els actors, en conjunt, saben explicar la història amb seguretat,i alhora amb el matís de cada instant de la trama. Una obra, amb continus girs, segurament perquè siguin uns personatges ben maleables per al conjunt del repartiment. El seu entusiasme llueix en el moment de les salutacions. Abans, han estat ficats en els seus papers. Cap surt d'escenari, encara que no apareguin en l'escena. Estan concentrats i donen l'energia al focus de l'acció. Hi ha una trama que s'explica, sí, i molts universos que s'intueixen. Una bona troballa, que des de la direcció es va plantejant en compta-gotes.Artigau, és clar, en aquesta trama distòpica tira de cites èpiques, (Caïm i Abel) "No existir no és tant terrible", "No tindrem temps per a res" en aquesta vida humana. L'espai fantàstic, efectivament, permet retrobades impossibles en el món dels vius però també moments ben sòrdis com aquells que insinuava L'inframón. Si en una vida s'ha de triar entre saber la Veritat de Tot o ser feliç, quina opció es triaria cadascú? Unes reflexions que demanen repòs, la tonada subtil de Clara Peya que li fa un coixí imprescindible. L'oba navega entre la paraula dita i la cantada. En tot moment, la història avança (per bé que, evidentment,amb la música, es completen els colors d'aquell instant). Els actors aguanten bé l'estirada. Perquè és molt més complicat actuar des de l'estatisme que proposa Segura que no pas en una peça d'acció i embolic (com es podria haver convertit aquest thriller distòpic melodramàtic). Bon treball. Esperem que en tornem a parlar d'aquesta nova companyia.