Una família balla

Estrenada el 2015 dins el Festival TNT de Terrassa, Una família balla torna a presentar –tot i que amb canvis tan comprensibles com substancials– les seves particulars interioritats a la sala de L’Antic Teatre. Aquest projecte escènic de Mònica Almirall i Mariona Naudin –a partir d’una idea d’aquesta última– pren el cos com a mitjà per expressar les relacions que s’estableixen entre els membres d’una família i, alhora, per explorar noves fórmules artístiques que combinen diverses disciplines: música –amb dos músics, teclat i clarinet– i cançó en directe, audiovisual, teatre i, essencialment, la dansa. Treballat en un format site-specific –i, per tant, només apte per a determinats espais–, el muntatge s’endinsa en el paper afectiu que ha jugat el ball en el lligam pare i filla; entre la Mònica i en Lluís Almirall, d’una banda, i la Mariona i en Romà Naudin, de l’altra. Tots ells són uns entusiastes del ball –siguin sardanes, pasdobles, cúmbies, salsa o pop– i en la vida de tots ells, la música hi ha estat sempre present. D’aquí neixen els records d’infantesa, la tendresa o l’alegria d’uns instants compartits que han ajudat a enfortir uns vincles que de vegades l’edat o les circumstàncies poden afeblir. Uns records que es fan visibles a través dels diferents números de ball, però també de la verbalització, nua, planera i sense cap mena d’efectisme, que en fa cada un dels membres en un breu relat biogràfic en primera persona posat en boca de qui no n’és el protagonista; de manera que els pares es posen al lloc de les filles i a la inversa. Aquest relat familiar s’alterna amb diferents escenes que si bé aparentment poden semblar descontextualitzades acaben encaixant perfectament i configuren un tot coherent i entenedor. L’humor –“La fuga”– s’hi combina amb la pinzellada històrica i política –“Transició”, “Apertura”, “Eleccions”...– i el to reivindicatiu que posa en relleu la figura de les dones, des d’Ifigènia a Amparito Roca i passant, entre d’altres, per E. Kendall, una jove i desconeguda treballadora britànica que es va suïcidar als 19 anys. El resultat és una proposta singular i estimulant que exhala naturalitat, agraïment, sinceritat i, per damunt de tot, una gran generositat.

Es pot explicar la relació d'una família a partir de les imatges que hi ha exposades al menjador? A partir dels dibuixos de lesnétes? A partir d'un insant ballant i prenent un berenar? Mariona Naudin ha estat una filla més de la família Fruitós Nicolás de Terrassa aquest estiu. Al Festival TNT es completava la seva experiència amb "Una família balla" a la Societat Coral Els amics.El ritme de diumenge a la tarda, de desvagats, de berenar i jugar despreocupadament mana sobre una peça tant vulnerable i petita com són els records de bateig que s’amunteguen dins de les vitrines dels menjadors de les cases. Gens pretensiosa, Naudin mostrava la veritat més íntima, el contacte més dolç d’una àvia amb les nétes, mentre juguen a la terrassa. El vídeo, sense so, recull les respostes de preguntes directes. Com en el joc de les cadires (aquell que es prova de seure quan s'apaga la música i sempre un queda dret), l'espectador haurà de determinar qui és l'autor d'aquella cita. En una família nuclear, tot ès pròxim, tendre, fràgil, sensible. Naudin els hi destaca l'anglé més amable (com en la foto d'infància de la mare).