Les dues protagonistes d’Una butaca al pol Nord han de vetllar perquè els seus pacients mantinguin una empatia social i, alhora, no surtin indemnes de la seva vulnerabilitat. Elles, s’han de mostrar receptives, comprensives, però amb una jerarquia apresa i racional per reduir les accions desordenades que poden portar a un cataclisme. El que, en un principi, és una divertida trobada rutinària entre dues companyes de promoció de psicologia va derivant-se en una possibilitat d’intervenir abans que no sigui massa tard. L’emergència és constant en una sala d’atenció a les dones amenaçades pels seus companys i les solucions que ofereix la normativa sovint fa tard. No hi ha elements de defensa que es demostrin efectius i accessibles immediatament, com la urgència requeriria.

La dramaturga Mercè Sàrrias té prou vista per engegar la trobada com una sessió rutinària entre dues amigues, amb l’anècdota de fer pagar un euro per cada paraulota que surti de cada amiga (un recurs divertit per infantil, entre dues persones sobradament racionals). L’angoixa anirà envaint l’espai i convertint-se en el motor de l’obra perquè implicarà la possibilitat de fer una acció extrema i punible, però que busca justificació en el pragmatisme més arbitrari.

En l’argot irreverent de dues companyes en la intimitat parlen de les víctimes com si fossin la nevera que vol disposar un marit, o com el robot màgic de les mil receptes que ha sabut empoderar-se i desempallegar-se del pare dels seus fills. La gestió d’aquestes vides depèn de trobades massa puntuals i breus per no endarrerir la llista d’espera. En aquesta paradoxa, es pot envejar el despatx particular de la companya, que canalitza indirectament les situacions d’emergència. Si Eva (Susanna Garachana, entregada sabent jugar amb l’ambigüitat dramatúrgica) ha d’atendre les demandes des d’un escriptori funcional, Anna (Maria Pau Pigem, mantenint-se molt més ferma també en el moviment) és una supervisora que llegeix l’emergència amb un filtre. Però que serà comminada a actuar en contra de la seva recta moral. El conflicte està servit.

Potser el problema del muntatge és reduir la complexitat social a un eslògan, a una especulació justiciera. Marta Buchaca va fitxar tambe Pigem de psicòloga a Només una vegada, una peça que permetia empatitzar amb possibles víctimes i botxins. El cop de puny d’aquella producció era més contundent perquè el gir desemmascarava actituds insospitades. En el treball de Sàrrias, hi ha una peripècia que manté un fil de thriller però que caricaturitza. Si Eva agafa una pala, segur que la deixa enfangada. Si Anna aixeca un pic, el netejarà amb tovalloletes i no hi deixaria ni una empremta. Ara, les mans de les dues revelarien unes butllofes d’haver jugat amb foc.

Sàrrias idealitza seure en una butaca al Pol Nord per contemplar la Natura, l’única que actua implacable i sense culpa. Té gràcia perquè el títol es contraposa a aquella Conquesta del Pol sud, que, precisament, convocaven a la revolució laboral i social. Doncs aquesta companyia, amb el títol homònim, des del 2009, ha anat decantant-se molt més cap al documental de testimonis (Nadia, Claudia, Raphaëlle), i més tard a l’empatia civil enfront els abusos militars (Mivion) i a la contemplació i acceptar l’ordre de la Natura (Guardianes del corazón de la Tierra). La llibertat de la humanitat radica en la decisió de fer el Bé o el Mal. Però el mèrit de la civlització és entendre la complexitat d’unes accions i trobar la manera per commoure l’espectador descobrint les ombres de la seva ànima de bondat.