SiNOPSi
Dos productors de cinema tenen entre mans un ambiciós projecte fílmic destinat a trencar tots els rècords de taquilla, un futur de beneficis que comença a trontollar quan la Karen, la nova secretària, planteja una adaptació alternativa, una via diferent a la simple cobdícia econòmica.
Amb la producció del Temporada Alta, Julio Manrique torna a David Mamet després de dirigir “Els boscos” i “American Buffalo”. Des d’una fluïdesa argumental molt addictiva, “Una altra pel·lícula” planteja les tenses contradiccions del capitalisme des d’un dels seus motors més importants, Hollywood.
ARTICLES
«Crònica segon dia» | Por Aída Pallarès
Arribo al Teatre de Salt, entro per la porta que dóna directament a l’escenari, i m’assec a platea, a prop de la taula dels tècnics. No fa ni 48 hores que han aterrat a Girona i, pels passadissos del teatre encara hi ha làmpades i bosses d’Ikea, caixes mig plenes i fins i tot una escombra. La intenció d’avui és fer un passi sencer perquè l’endemà ja començarà a arribar públic. “A no ser que s’enfonsi el teatre, seguim!” diu en Norbert Martínez, ajudant de direcció d’Una altra pel·lícula i sense el qual en Julio Manrique no hagués acceptat l’aventura (o potser l’odissea) d’actuar i dirigir alhora. Així doncs, que comenci l’espectacle! En David i en Julio surten de l’escenari, sóna la música, comencen a aparèixer els audiovisuals i patapam. Ja som als 80. Precisament el dia que Marty McFly arriba al futur nosaltres viatgem al passat: a l’època de Blade Runner i de La decisión de Sophie, del Naranjito i la Margaret Thatcher, de Michael Jackson i Antonio Tejero. I no necessàriament en aquest ordre. Apareixen en Selvas i en Manrique i comencen, ara sí, les primeres rèpliques. Ràpides i concises. Mametianes. “En què m’estic convertint?” “Què vols dir en què t’estàs convertint?” “En què et converteixes quan ets un esclau del comerç?” Tot i haver-me llegit i rellegit el text fins al punt de pràcticament saber-me els diàlegs, l’obra aconsegueix atrapar-me. I, passats uns minuts, m’adono que fins i tot he deixat de prendre apunts. Aparto els ulls de l’escenari i m’obligo a mirar al meu voltant: Cables per tot arreu, ordinadors encesos (tots de la secta de la poma) i, un parell de files més avall, el Norbert prenent apunts. També l’Andrew Tarbet,-responsable dels audiovisuals de l’espectacle-, té una llibreta i un boli a la mà. Les últimes correccions abans de l’arribada del públic i l’estrena de divendres. Torno a mirar a l’escenari. El primer acte està a punt d’acabar: En Gould i en Fox parlen sobre la Karen, la nova secretària, que “no és prou guarra ni ambiciosa per fer-s’ho amb el Bobby”. La Karen, m’explicà en Julio, és l’espectador damunt de l’escenari. El personatge que pregunta, que remou els ciments, que planteja una alternativa. Recordo que, mentre fèiem un cafè durant l’entrevista, vaig preguntar-li si és ingènua o manipuladora. “Que decideixi l’espectador” va etzibar-me. I llavors, cop de realitat. En Manrique es fa un petit embolic. Però, a diferència de la resta d’assajos, no cal aturar l’escena. Torna a dir la rèplica, torna a ser Charlie Fox. Ara sí: la música sona cada cop més alta, en David es queda sol a escena i en Julio surt per la porta de davant. Dret, cigarreta en mà i encara vestit com si fóssim als vuitanta, es queda dret al passadís, a prop de les butaques. Ara toca dirigir. Apuntar què cal (si és que cal) canviar i què no acaba de funcionar. Miro el rellotge i són gairebé les nou de la nit. Començo a recollir les coses i, sense fer soroll, pujo les escales. Mentre em poso l’abric, trec el mòbil i faig una última foto. Potser no té massa qualitat, potser (segur, vaja) no serveix per fer publicitat, però hi surten tots els que fan possible una obra de teatre: els actors, el director, els tècnics, la regidora, l’ajudant de direcció…Sense tots ells Una altra pel·lícula no seria possible.
«Crònica primer dia» | Por Aída Pallarès
Arribo a la Nau Ivanow poc abans de les cinc de la tarda. Saludo,- hola què tal, com va- i pregunto on estan assajant Una altra pel·lícula. Giro cua, dono la volta a l’espai i conto fins a tres. És el local de la persiana mig pujada. Reconec les veus i decideixo entrar. “Quants diners podem arribar a guanyar sense perdre el coneixement?” diu el Gould al Fox. Estan assajant el primer acte de l’obra, quan els arriba la possibilitat de rodar l’èxit de taquilla del segle i els dos productors imaginen el seu futur immediat. M’assec i començo a prendre apunts. Abans, però, miro al meu voltant. Davant, l’escenografia ens transporta a finals dels 80: dues parets, un escriptori de potes metàl·liques i taula de vidre, desenes de VHS escampades pel terra, un equip de música, un telèfon heraldo de color verd i una ampolla de Beefeater damunt la taula. A la meva dreta descobreixo una maqueta en tres dimensions de l’escenografia, dissenyada per Sebastià Brosa, i a l’esquerra la taula amb els guions, gots de plàstic i un plànol de situació. En Julio, en David i la Mireia continuen assajant, rèplica rere rèplica. S’aturen, comenten els gestos, els moviments, el to de les paraules. Penso en el que m’havia dit fa uns dies, que això de dirigir i actuar alhora era complicat, no et permetia veure les coses des de fora i que no s’hauria atrevit si no fos per l’ajuda del Norbert Martínez. M’adono, però, que tot i que està actuant no deixa de dirigir. Està pendent d’ell, del seu personatge sí, però també dels companys, de com evoluciona l’escena. Si flueix, si funciona. Manrique té les idees clares però no imposa, està obert a canvis, l’assaig és un work in progress. “Vull provar de dir-ho així” diu, en un moment, la Mireia Aixalà, que interpreta l’enigmàtica Karen. Rebobinen i tornem quatre rèpliques enrere. “Perdonin, si us plau, com pren el cafè?” pregunta amb un toc d’innocència. Resposta del Fox: “El cafè el pren com fa les pel·lícules: sense res a dintre”. Entre hihi i haha Mamet ja te l’ha colat. Una veritat com un cop de puny. I, com diu en Manrique, sense floritures ni voluntat d’alliçonar. Això no vol dir, però, que Speed the plow no tingui subtext. N’hi ha i molt. Ara ho veuran: Avancem una mica, concretament unes cinc pàgines, fins al segon acte on només apareixen la Karen i el Gould. En Julio seu, mira, escolta, dirigeix. Els hi recorda què senten, què volen els personatges, què s’amaga darrere de cada rèplica: “Li estàs demanant que et digui que ets una bona persona”. Ara sí, stop. Miro el rellotge i són dos quarts de set. Mentre ens saludem,- què tal, com ho has vist, t’ha agradat?- i recullo els trastos, penso que David Mamet té raó: un bon assaig pot arribar a ser (i és) molt plaent perquè permet somiar, utilitzar la imaginació, creuar el teló.
«Entrevista amb Julio Manrique» | Por Aída Pallarès
Julio Manrique torna a David Mamet. Un autor que l’apassiona, l’atrapa i li vola el cervell a cops de diàleg. Després de sorprendre a tothom amb Els Boscos i American Buffalo, Manrique ha decidit viatjar cap al Hollywood de finals dels 80. Speed the plow,-traduit aquí com Una altra pel·lícula-, explica la història de dos productors de cinema que tenen entre mans un ambiciós film que batrà records de taquilla. Aquest somni ple de riquesa i Mai Tais comença a trontrollar quan apareix la Karen, la nova secretària, i planteja una alternativa diferent. “Speed the plow és una obra extraordinària” admet Manrique, mentre fa una pipada a la cigarreta. Som al bar de davant la Nau Ivanow, on estan assajant des de fa gairebé dos mesos. En Julio parla, com sempre que es refereix a David Mamet, amb una passió contagiable. M’explica que el que més li agrada del text és que dóna espai a l’espectador per decidir què pensa, per debatre com ho fan els personatges, el Gould, el Fox i la Karen. “A més, parla dels perills que comporta viure en una societat de mercat com la nostra, de les paranoies i desconfiança que genera viure en la jungla del capitalisme i de la indústria que es genera a partir de l’art d’explicar coses i com ho perverteix el mercat” afegeix. Com en Don d’American Buffalo, el Bobby Gould és un heroi tràgic que ha de prendre una decisió fonamental, un paio que s’ha de mullar: escollir entre dues pel·lícules radicalment oposades, dos models vitals que l’obliguen a preguntar-se si és una bona persona. I, sobretot, què se suposa que hauria de fer per comportar-se com una bona persona. “Tots, en algun moment, ens hem sentit com el Bobby, ens hem preguntat què se suposa que hem de fer per poder-nos mirar al mirall i estar més o menys d’acord amb el que veiem” confessa Manrique. A l’obra (com a la realitat?) la indústria de Hollywood s’ha menjat l’ofici i els diners han desterrat l’art i la creativitat. “En què et converteixes quan només ets un esclau del comerç? pregunta, en un moment de l’obra, el Gould al Fox. La resposta és tan crua com un cop de puny a l’estómac: “en res”. Mamet fa un retrat tan vigent com esfereïdor de la indústria del cinema i, pitjor encara, extrapolable a altres realitats. Qui, fent un cop d’ull a la cartellera dels darrers anys, no ha pensat el mateix? Qui no s’ha plantejat si estava parint un projecte amb el cor o la butxaca? “De vegades, en teatre, parlem massa en termes de producte” admet Manrique tot i que, com ell mateix puntualitza, mai és bo generalitzar. Perquè potser hem oblidat que, com recorda en Julio, “el teatre és l’espai per a les mirades no complaents”. L’espai per dir la veritat, l’espai per resistir i atacar. I aquesta veritat pot consistir, com a Speed the plow, en fer una pregunta: Sóc una bona persona?
