Ha plogut tant des del 1988 que, vista la situació actual, un comença a dubtar que quedi algun rastre de la crítica al capitalisme i la indústria cinematogràfica que el dramaturg i guionista David Mamet (Chicago, 1947) va voler fer aleshores amb aquesta obra que ara el mateixos traductors troben, comprensiblement, de títol intraduïble (¿Aniria bé potser «Ratllar la droga» —ni que soni una mica macarrònic—, si entenem «droga» com a metàfora del cinema de consum?).

El cas és que l’opció triada per al títol de la versió catalana, ‘Una altra pel·lícula’, situa de ple els espectadors en l’ambient en què es mouen els tres personatges de la trama: un cap de producció d’uns estudis de cinema, en Bob Gould (David Selvas), el seu vell amic Charlie Fox (Julio Manrique) no tan afortunat en la feina, que acaba de descobrir un projecte que els farà rics, i una secretària temporal de l’oficina d’en Bob, la Karen (Mireia Aixalà) que, sota la seva aparença d’ingenuïtat, passa de la funció de fer encàrrecs telefònics i portar cafès a remenar-los com vol sense sucre i gairebé amb una bona dosi de cianur.

‘Una altra pel·lícula’ té una estructura de tres actes durant uns noranta minuts que, com és habitual en David Mamet, van pujant de to i, després de forçar els intèrprets a una cursa amb esprint de treball d’actors, sempre amaga una sorpresa a la màniga per convèncer els espectadors d’allò que els ha volgut explicar. David Mamet és així i no s’hi pot fer res. Per tant, només se’l pot culpar a ell d’un primer acte que sembla que doni massa voltes a la mateixa qüestió i que, per fi, es desencalla al segon acte per envolar-se sense fre quan arriba el tercer. Tornant al llenguatge macarrònic que abans proposava per al títol, David Mamet sap com “ratllar” els espectadors fins a fer-se’ls seus. (…)