Vosaltres sou d’aquelles persones ( donat el web on us heu ficat, sospito que sí) que creieu d’allò més en allò que se’n diu la màgia del teatre? Sí? Doncs anem cap a una altra pregunta. Vosaltres , quan trobeu algú en qui confiar, sou partidaris de dipositar en aquest algú una confiança del tot cega? La resposta és també en aquest cas positiva? Doncs us vaig a donar un consell del tot desinteressat: aneu en compte tant en un cas com en l’altre. I és que en tots dos casos, és possible que esteu cometent un sublim error. Potser ara mateix aquest consell us pot semblar innecessari i fora de lloc. Però quan aneu a l’Hotel Rigola (altrament conegut pel turisme teatral amb el nom de Heartbreak Hotel)  i us trobeu ficats en l’espectacle de la Needcompany amb el qual aquest encara ben nou espai escènic s’estrena també com a espai capaç d’assolir projecció internacional ,  tot associant-se a un de les mes internacionalment prestigioses companyies teatrals que corren des de fa dècades per Europa , entendreu del tot de què us estic parlant. I entendreu també (bé; això ja ho sabeu, però de tant en tant  va bé recordar-ho) que les relacions personals en general i les relacions amistoses en particular , poden ser tan fràgils com aquests bonics recipients de cristall que guardem com un tresor, però que es poden esmicolar com si res.

Per mantenir com cal una sòlida amistat , cal anar sempre amb peus de plom, o més aviat evitar el pes feixuc que pot arribar a tenir segons quin calçat emocional , tot provocant serioses  esquerdes segons on trepitgem?  Aquí va una altra pregunta. Tot i que, pel que fa als tres vells i molt amics protagonistes d’aquest muntatge , tots tres sintetitzats en una sola persona ( allò que pot aconseguir la cristiana Santíssima Trinitat, també està a l’abast de la màgia del teatre, existeixi o no existeixi aquesta màgia) , cal dir que tots tres ho tenen molt clar: amb vincles com els seus, pots caminar trepitjant un sòl format per vidres trencats , amb la seguretat que els teus peus no patiran cap ferida. I això es posarà per complert de manifest mentre assistiu al funeral de l’insigne actor Gonzalo Cunill: un funeral d’aquells en els quals no solament està permès fer broma, beure en excés , menjar i fumar pels descosits i lliurar-se a la relaxació sensorial que a cadascú li sembli més adient en nom del difunt , sinó que està molt mal vist no fer-ho. Sí; heu llegit bé, i això cal que ho tingueu també molt clar . Encara que es presenti a la publicitat de l’espectacle com el seu protagonista, el cert és que el Gonzalo ens ha deixat: ara li està fent companyia a algun d’aquests àngels que no s’han volgut tampoc perdre la cerimònia, i sobrevolen els caps del públic per tal d’amagar-se a qualsevol racó de la sala . I com la sala és  ben petita, amb una mica de sort, no us costarà res percebre la seva presència.

Mentre la busqueu , i abans que reclameu el preu de l’entrada ara que sabeu que el seu protagonista descansa ja en pau, heu de saber també que Gonzalo no es resigna així com així a fer  un mutis definitiu. I que, tot fent servir les paraules de Jan Lauwers ( l’autor i director de tot plegat, i també de propostes teatrals tan conegudes com ara la magistral “Isabella’s room”, les molt notables “The Lobster Shop” i “The Deer House”, o les molt més recents i juganeres aproximacions a l’art per a fer comèdia i l’art per a fer comèdia que Shakespeare demostrava a les obres evocades a “Billy’s Joy” i “Billy’s Violence”) , Cunill, impecablement vestit de blanc, no pararà de xerrar al llarg de noranta minuts que deixen de nou constància del seu talent i  de la seva singularitat interpretativa.  Lauwers defineix aquests xerrameca com “el retrat íntim d’un home que mira el món amb sorpresa i no entén per què en forma part” . I encara que aquest retrat íntim en tingui molt d’autoficcionat, en té també molt de retrat d’amics seus tan inseparables a nivell personal i a nivell creatiu com ara ho és el mateix Cunill. Donat que  Lauwers ja ho sap, i abans que ningú altre li digui, ell mateix s’avança a reconèixer-ho : considerar que l’art tracta sobre el creador, resulta quelcom “arrogant i vanitós”. Però, què hi anem a fer;  qui no sigui en absolut cap d’aquestes dues coses, que llenci la primera pedra. I mentre algú s’anima (tot i que  ningú ho farà ), Lauwers torna a posar en evidència que parlar d’un mateix , implica alhora parlar de tots plegats. Al cap i a la fi, tots acabarem enfilant cap el  cementiri, potser al bell mig d’una gran nevada com ara aquesta amb la qual l’autor i l’intèrpret d’aquest funeral tan ple alhora d’alegria semblen evocar una mica l’esperit del James Joyce de “The Dead”. I també all cap i a la fi, un cementiri  pot ser un lloc tan bo com qualsevol altre, si es tracta de retrobar-se amb vells amics dels quals tampoc no t’has separat mai, perquè sempre més formaran part de tu. Amics com aquests dels qual presumeix Gonzalo ,abans d’anar-sen volant cap cel com  ho faria un àngel, procurant a l’alçar el vol no trencar cap dels fràgils objecte de cristall que formen l’escenografia d’aquesta notable proposta.