Gonzalo Cunill es posa tothom a la butxaca des del minut 1, amb el seu vestit blanc i una barba frondosa i llarga. El que atrapa és la vivacitat dels seus ulls petits. Dona veu, alhora, a tres personatges en una mena de conte preciós i tràgic que el defineix el títol enigmàtic. Acompanyat per una cristalleria en suspensió, Jan Lauwers (que va meravellar tothom amb l’exposició de peces arqueològiques a Isabella’s room en un altre conte fantàstic que faria trilogia amb The deer house i The lobster shop) ha escrit aquest text d’un cert aire tràgicament optimista. Cunill i Lauwers han equipat un dispositiu prisma que permet reaccionar a la llum en diferents plànols i servir diferents reflexes, en funció del que demana l’ànima de l’espectador. És un conte explicat en directe, aparentment, despullat de tot, però que es guarda les sorpreses (com les pistes de so) que dispara quan percep que pot caure l’atenció. Els tres rols els permet aportar mirades complexes, sovint imatges lúcides que travessen l’escena com un llampec (“la política no és la veritat, sinó la quantitat de reconeixement que es pot acumular dels altres”).

L’amistat fidel de tres amics es forja en la diferent manera d’entendre el món. I, sobretot, en la capacitat d’empatitzar amb l’altre i discutir-hi sense arribar a les mans (si no és precís). Álex és un pensador pessimista, amargat que viu sota el jou d’un homicidi proper traumàtic. Gonzalo és un àngel, una mena d’ésser que actua en positiu, li agrada riure i veure sempre arreu el vessant possibilista de les situacions. Christine, per últim, hi posa la calma per prendre les decisions el més encertadament possible. És una relació abocada al trencament, però que ells, màgicament, mantenen en peu, fins després de morts.

Pintar una cadira de verd pot ser més greu que enganyar el tercer mentre està tancat a un centre penitenciari. Ballar amb el mort en un funeral és més vitalista que demanar a l’amic que vigili en “no riure massa”, perquè sovint se’l malinterpreta. Cunill deambula per una decoracióp quie va declinant, bevent en dos gots diferents, en funcio de si parla Gonzalo o álex. Christine no beu, aparentment. És la que constata que “anar a prendre alguna cosa al bar” no es realitza únicament perquè es té set. Les raons fluctuen com l’alcohol a la copa, o els àngels en els racons de l’estança. Potser patina, en aquesta posada en escena, la incorporació del públic, una mica forçada, per ser l’estrena. És molt probable que el joc de persuasió sigui més orgànic en les funcions de temporada.

Les frases curtes i precises són com el tall d’un vidre. En l’equilibri inestable hi ha la metàfora del perill d’una reacció que podria ser considerada tòxica. Però que tots tres protagonistes saben mantenir amb una tensa estima, i saber que la soledat prima en la relació entre iguals. El desassossec del rellotge imparable (“Tic-tac, tik-tok”, diu murri, Cunill) només es pot salvar ballant. A la desproporció buscada d’altres actuacions de Cunill, (4, Billy’s joy) i a la direcció puntualment dantesca de la NeedCompany (The blind poet, Billy’s violence) ara es destil·la aquest poema que, bes a bes, vers a vers, degusta un sublim amor.