La Cia Mar Gómez reivindica el seu gust per ballar a l’escenari el que li ve de gust, sense tenir massa en compte les opinions (ni els prejudicis) dels altres. Bons exemples són Entre tu i jo i For ever and a day. Ara, amb el suport de Magda Puyo (una directora que també es tira molt a l’esquena allò del que diran i que és una incorruptible veu de la dramatúrgia en femení amb títols com Jo Porn, tu porno) s’han tornat a despentinar. Presenten un mostrari de martiris. Dels d’ahir i dels d’avu. De fet, en aquest buit temporal hi ha la transformació de la paraula. Perquè si, inicialment, un martiti era aquella pena (sovint acabava amb la mot real) d’una persona per mantenir la seva fe (morint torturats pels fariseus els romans o, anys més tard, en nom de la inquisició), ara la paraula al món occidental indica allò que s’està condemnat a fer per la mirada dels altres: Des de saber fer-se selfies a muntar una taula d’Ikea.

Mar Gómez juga, novament, amb l’humor per renunciar als plaers terrenals (com ara la paella, el pernil o una bona pizza) pel bé de mantenir cossos atlètics, que busquen disposar de la proporció grega. L’estètica és una constant (o això sembla exposar-se en aquest quadre) per als artistes que hagin procurat tenir espai i mecenes que els protegeixin. Tant Gómez com Puyo (els agrada jugar a la transgressió i, per això, de seguida abandonen el racó de la perxa xinesa per esplaiar-se al llarg i ample de l’escena, amb uns vestuaris que duen una llarga cua amb la qual enredar-se amb els altres.  I del quadre èpic de la mort de Sant Sebastià (traspassat per les fletxes) es passa a una insòlita tortura de fuetejar-se amb un ram d’api (que si a un li fa mal, a l’altra li proporciona un plaer sadomasoquista). Sembla que l’humor tot ho travessi i ho transformi. De fet, Ikea (algun dia caldria veure com ha esclatat la marca en les escenografies i també en les dramatúrgies de la contemporània actual) té un efecte terapèutic en l’Aneboda de Joan Yago. Ben diferent de la tortura que declara, desenfadada, Mar Gómez procurant entendre les instruccions de muntatge.

Si està comprovat que els martiris es poden prendre de broma, també es podria convenir que, vista la desimboltura de la peça, es podria tancar la peça brindant amb uns Martinis que, de fet, sintonitzen amb aquesta estètica dels 70’s de l’escena. Mar Gómez diverteix i s’ho passa bé a l’escena. Potser la llàstima és no donar mé spofunditat ales idees i traspassar-les en metàfores de la societat contemporània.