El triangle està servit. O el quadrilàter, perquè hi ha un personatge absent que té una fugaç intervenció en off. L’obra tentineja entre el gènere negre, la intriga, el gènere romàntic, la crítica social i laboral i la solidaritat sense discriminació per raons de disminució psíquica. Tot en un i en una hora. Fugaç i eficaç. Rodó. Que enganxa com un ham l’espectador.

Una administrativa d’un cert nivell es disposa a preparar el sopar perquè ha de rebre algú que, de moment, no se sap qui és. Però una visita inoportuna li altera els plans. La Raquel (Anna Ycobalzeta) intenta que el Fidel (Pep Cruz) li digui el que li ha vingut a dir i se’n vagi. Però, des del primer moment, ja s’intueix que l’home no abandonarà el seu objectiu. Quan la no conversa sembla que hagi arribat a un punt final, el timbre truca amb l’esperança que sigui qui la Raquel espera. Però en realitat qui apareix és el Toni (Isaac Alcayde), el fill del Fidel, un bon jan amb un cert grau de disminució psíquica que ha estat acomiadat de la mateixa empresa on treballa la Raquel, prop del departament de Recursos Humans.

El jove dramaturg, narrador i poeta, Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984) ha trobat la manera de parlar de la xacra de l’allau d’acomiadaments per la via dels Ero’s o dels reajustaments de plantilla sense caure en un pamflet sociolaboral amb esperit de sindicat, sinó barrejant el conflicte amb la força de l’amor amagat i no declarat. Una mena de revival revisat del tradicional “fes l’amor i no la guerra”. (…)